“Lluny de ser una donació altruista, els 13 bilions de dòlars que el govern dels Estats Units aportà als governs europeus en forma de subvencions s’han d’entendre com una forma de garantir, per part dels EUA, que els seus crèdits serien retornats.”

Una dels milers de protestes que van tenir lloc a Alemanya durant el cru hivern de 1947. La pancarta reclama “Volem carbó, volem pa”/ dachaukz.blogspot.com

Volem carbó, volem pa

A l’article “Europa any zero (3): Les conseqüències econòmiques de la guerra”, ja es van descriure alguns dels efectes immediats que els sis anys de conflicte bèl·lic van representar pel continent europeu.

Les conseqüències més greus per a la ciutadania sens dubte van ser les restriccions dels béns de consum i el control de preus, que en la majoria de casos van derivar en mercats negres amb preus substancialment més elevats que el teòric preu de mercat. Els béns més basics, com el carbó i el pa, eren escassos i van comportar un increment progressiu del malestar social, especialment a Alemanya, on els governs aliats hi havien aplicat severs plans de desindustrialització.

A totes aquestes restriccions econòmiques cal afegir els desequilibris en les balances de pagaments, que van començar a sorgir a partir del 1946-1947. Quan els governs de la postguerra van iniciar la titànica tasca de recuperació econòmica i social, van requerir grans quantitats d’inputs que, evidentment, en aquells moments els països europeus eren incapaços de produir, malgrat que la batalla per la producció va facilitar la recuperació dels nivells productius de pre-guerra en un temps record (Veure article “Europa any zero (4) – Reconstrucció: la batalla per la producció”).

Tot i així, per tornar a greixar el motor industrial europeu va ser precís importar primeres matèries i béns intermedis, la majoria dels quals procediren dels Estats Units. Per aquest motiu, a principis de 1947, la majoria d’estats europeus es trobaven que els desequilibris entre béns importats i exportats era alarmant a favor d’aquests primers; això provocà dèficits en la balança comercial, un dels components de la balança de pagaments d’un país.

Per posar un exemple, agafem el cas d’Itàlia. Entre gener i maig de 1947 el seu dèficit comercial passà dels 50 milions de dòlars a prop de 250 milions. El 1948, el dèficit comercial al conjunt d’Europa va ascendir als 11,5 bilions de dòlars.

Al dèficit comercial també cal sumar l’elevat deute que arrossegaven els estats, degut a l’esforç de finançar la guerra. En un context de normalitat, una possible solució hagués estat que el banc central del país comprès deute públic: això hagués permès proveir el sistema financer de més liquiditat, fet que hagués facilitat el consum i la inversió; però al 1947 això era impossible. Els bancs centrals havien facilitat quantiosos crèdits, tant al govern com al sector privat, durant el període del conflicte, crèdits que encara havien de ser retornats. Aquestes entitats, doncs, es trobaven amb greus desequilibris als seus balanços i amb una manca greu de reserves de divises, especialment en dòlars (el dòlar era l’única moneda amb la qual el país es podia proveir de béns de consum).

L’impressió de diners per part del banc central tampoc era una solució vàlida. Massa recents en la ment dels europeus (sobretot dels alemanys i dels austríacs) estaven els desastres generats per la hiperinflació, derivada precisament de la impressió de diners per part dels bancs centrals dels països vençuts en la Primera Guerra Mundial per poder tornar el deute de guerra.

I aquí sorgí el dilema: si els governs gastaven més, s’agreujarien els desequilibris en la balança de pagaments; però, si no ho feien, perjudicarien la recuperació dels respectius països.

És en aquest context on hem d’entendre la finalitat del Programa per a la Recuperació Europea, o Pla Marshall, en referència a l’aleshores Secretari d’Estat dels Estats Units, George Marshall. Lluny de ser una donació altruista, els 13 bilions de dòlars que el govern dels Estats Units aportà als governs europeus en forma de subvencions s’han d’entendre com una forma de garantir, per part dels EUA, que els seus crèdits serien retornats.

Els EUA havien prestat a Europa milions de dòlars des de la fi la guerra; a aquests préstecs cal sumar els milions que suposaven els béns de consum i de capital exportats a Europa durant els anys immediatament posterior al conflicte. Els majors beneficiaris foren d’aquestes crèdits foren el Regne Unit i França, amb 4,4 bilions de dòlars i 1,9 bilions de dòlars respectivament.

Un Pla estratègic

El Pla Marshall solucionà el dilema que hem exposat abans, ja que permeté als governs europeus aplicar la seva estratègia de creixement via inversió i despesa pública, sense agreujar els desequilibris en la balança de pagaments. Com més ràpida fos la recuperació del ritme de producció, més aviat podrien els estats europeus exportar, i així minvar els dèficits comercials.

A diferència dels préstecs bilaterals que els Estats Units donaren als països europeus després de la guerra, el Pla Marshall no només implicà una substancial injecció de diners a les economies europees, sinó que constituí una autèntica estratègia de recuperació a llarg termini. Amb els préstecs bilaterals de postguerra els governs havien comprat béns de consum bàsics per tal d’assistir les necessitats més immediates de la població. Contràriament, els fons del Pla Marshall, administrats de ben a prop pel propi govern dels EUA, s’enfocaren a la reconstrucció de la indústria i del sistema econòmic de lliure mercat.

Per aquest motiu, els països sota control i influència soviètica van refusar (o van ser obligats a refusar) tals ajudes, perquè significaven eliminar qualsevol rastre d’economia socialista. Al maig de 1947, alguns dels partits comunistes que formaven part dels governs de coalició de postguerra a l’Europa de l’Oest van abandonar el govern, degut a la no acceptació de la lletra petita del Pla Marshall. Fou el cas dels partits comunistes de França, Bèlgica Luxemburg i Itàlia.

Per rebre les ajudes del Pla Marshall calia acceptar l’aplicació de les següents mesures: abolir els controls de preus, l’estabilització dels tipus de canvi i reequilibrar els saldos pressupostaris. Tals accions van reduir la incertesa sobre els drets de propietat i van encoratjar la inversió i la iniciativa empresarial (B. Eichengreen. 2007). El Pla Marshall també finançà les “missions productives”, que comportà que milers de tècnics, directius i sindicalistes viatgessin als EUA a aprendre del seu model productius, per després aplicar-lo a Europa.

Els resultats

A curt termini, les conseqüències del Pla Marshall foren ben tangibles: fi de les restriccions alimentàries i de primeres matèries a les economies europees. Amb les necessitats vitals cobertes, els esforços es van poder concentrar en la indústria. Entre el 1948 i el 1951 totes les economies de l’oest d’Europa que havien acceptat les ajudes nord-americanes van recuperar els nivells de producció de pre-guerra. El Producte Nacional Brut d’aquestes economies s’incrementà un 30% entre 1947 i 1951.

Reunió a Washington dels dirigents de l’Organització Europea per a la Cooperació Econòmica, el 10 d’abril de 1953/ http://www.cvce.eu

Una altra conseqüència important del Pla Marshall fou la recuperació d’Alemanya com a potència industrial. La indústria alemanya era la principal proveïdora de béns de capital i béns intermedis a Europa; amb la seva paralització, just després de la guerra, no només l’economia alemanya s’estancà sinó que tots els països europeus en patiren les conseqüències, havent d’importar aquests mateixos béns del Estats Units i generant enormes dèficits comercials. El juliol de 1947 el govern del president Harry Truman descartà definitivament el Pla Morgenthau (veure article “Europa any zero (4) – Reconstrucció: la batalla per la producció”) i flexibilitzà les restriccions de producció de l’economia alemanya. Els Estats Units entengueren que valia més una Alemanya econòmicament potent, al servei dels interessos d’Occident, que una Alemanya dèbil i submisa, amb perill de caure sota la influència soviètica. Influenciada pels Estats Units, França abandonà definitivament la reclamació del deute de guerra a Alemanya i les seves ambicions que el pulmó industrial alemany, el Ruhr, fos un territori gestionat pels aliats. Així, el 1948, naixia l’estat de l’Alemanya de l’Oest, arrel de la Conferència dels Sis Poders a Londres.

De fet, el Pla Marshall contribuí definitivament en la divisió del món i d’Europa en dos blocs. Després de la sortida dels partits comunistes dels governs europeus el 1947, aquestes opcions polítiques perderen força a favor dels partits més centristes: els socialdemòcrates i el democristians.

L’adopció del Pla Marshall deixà Europa a mercè dels interessos de les dues grans potències, els Estats Units i la Unió Soviètica però, paradoxalment, també facilità la integració i la cooperació econòmica entre els estats democràtics de l’Europa de l’Oest. Com ja hem esmentat anteriorment, el Pla Marshall no consistí una solució bilateral sinó un pal estratègic d’abast col·lectiu, fundat sobre uns valors fonamentals, que eren l’economia de mercat i la cooperació entre les diferents economies occidentals en front d’un enemic comú: la URSS.

Un dels primers resultats palpables d’aquesta naixent integració fou la creació, el 16 d’abril de 1948, de l’Organització Europea per a la Cooperació Econòmica (OECE, sigles en anglès)a París. Els seus objectius inicials foren la supervisió en l’aplicació de les ajudes del Pla Marshall i la promoció de la cooperació econòmica entre els estats europeus.

L’economista britànic John Maynard Keynes acompanyat dels representants de la URSS i Iugoslàvia a Bretton Woods (New Hampshire, EUA) el 1944. Font: The Guardian.

La continuïtat institucional, més que no pas la ruptura institucional, proporciona el teló de fons per a la recuperació econòmica i el creixement” (Barry Eichengreen, 2007)

Mentre les societats europees es reconstruïen, moralment i física, van sorgir qüestions fonamentals sobre com organitzar – a nivell polític, econòmic i social – els nous estats de la Postguerra. Dues guerres mundials en menys de trenta anys havien estat un trauma prou greu com perquè es generés un marc institucional sòlid, amb l’objectiu de garantir a la ciutadania un benestar fins aleshores només somiat.

Els governs de la Postguerra tenien clar que no volien repetir els errors del Període d’Entreguerres (veure article “Un canvi radical”, d’aquesta sèrie), i per aquest motiu les noves societats democràtiques es desenvoluparien a través de dos marcs paral·lels: un marc intern que garantís l’equilibri entre els agents socials, i un marc extern – a nivell internacional – que garantís la pau mundial i l’estabilitat macroeconòmica. A aquests dos marcs institucionals bàsics caldrà afegir-ne un tercer, a cavall entre la legitimitat nacional i la internacional: la futura Unió Europea, a la qual es dedicarà un capítol a part.

Marc institucional intern: el neocorporativisme

L’etapa d’Entreguerres fou un període convuls, caracteritzat per la guerra social: vagues, revoltes i tensions constants entre els diferents agents socials. Les conseqüències d’aquell període van demostrar que el laissez-faire era una solució invàlida, o almenys a perfeccionar; l’estat no podia restar al marge de l’economia i la societat, a mercè de partits polítics radicals i organitzacions paramilitars, que foren la llavor del feixisme. El populisme de l’etapa d’entreguerres s’havia de contrarestar amb una intervenció clara i contundent de l’estat sobre la vida pública, amb un únic objectiu: assolir el màxim benestar per al màxim de ciutadans.

Les societats europees van evolucionar, doncs, en estructures neocorporativistes, en les que tres agents socials principals – l’estat, les empreses i els sindicats – controlaven els processos productius. Tant els partits socialdemòcrates, com els democristians i els nacionalistes conservadors, van formar part d’aquesta estructura durant els anys de postguerra i fins als anys 70. Els sindicats i els partits comunistes s’hi van sumar perquè van prioritzar el creixement econòmic a la ideologia (veure article “Reconstrucció: la batalla de la producció” d’aquesta sèrie), i perquè, en el fons, el nou sistema garantia l’aïllament del ciutadà dels perills del lliure mercat, una perspectiva més socialista que no pas liberal. Paradoxalment, i citant a l’economista B. Eichengreen (2007): “Els esforços per construir institucions que alliberessin el continent de la tirania del mercat van ser encoratjats per la teologia catòlica al segle XIX i per la ideologia democristiana al segle XX”.

El neocorporativisme, o sistema de concertació social, assolí dos èxits clars. Per una banda, garantí la pau social: un indicador és que la quantitat de vagues registrades entre 1946 i 1950 és només d’un quart en comparació al nombre registrat entre 1919 i 1924. L’altre gran èxit és que aquest sistema institucional garantí el creixement econòmic a base d’invertir els beneficis de l’empresa en la millora de la productivitat de la mateixa. De fet, els treballadors van acceptar la contenció salarial a canvi que els beneficis no es repartissin en forma de dividends (l’odiada plusvàlua); en això consisteix lligar el salaris a al productivitat. L’estat es va encarregar d’omplir els buits retributius de la contenció salarial a través de desenvolupar sistemes de seguretat social universals i via transferències com l’atur i les pensions de jubilació.

Val a dir que no tots els països europeus van desenvolupar el mateix sistema de concertació social. Aquest quallà en major mesura al nord i al centre d’Europa, mentre que al sud s’optà per sistemes amb una intervenció estatal més contundent (cas de França) i es decidí lligar els salaris a la inflació (cas d’Itàlia i França). Aquesta decisió tindria conseqüències greus a partir de mitjans dels anys 60, quan finalitzi l’estabilitat de preus dels anys anteriors.

La divergència de sistemes és causada per factors històrics i culturals. Pràcticament tots els països europeus ja havien intentat desenvolupar experiments corporatius durant la crisi dels anys 30, amb diferents graus d’èxit. Els resultats d’aquest període definirien els matisos del model adoptat després de la Segona Guerra Mundial. Exemples d’èxit en l’aplicació d’aquestes polítiques abans de la Segona Guerra Mundial són Noruega, Suècia i Suïssa, països relativament petits; a França, en canvi, el Front Popular del 1936 intentà aplicar el model corporativista sense èxit. Aquest fracàs decantaria a l’estat francès a seguir mesures més properes a la planificació estatal centralitzada que no pas a la coordinació i cooperació entre diferents agents socials.

Marc institucional extern: Bretton Woods

L’etapa de fort creixement econòmic que caracteritzà les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, estigué beneïda pels Acords de Bretton Woods de 1944. Aquest pactes es van gestar entre els principals líders del món industrialitzat, excloent evidentment les forces de l’eix, quan la quan la guerra encara no havia acabat. A partir d’aquests Acords van sorgir les institucions que regularien el funcionament de l’economia mundial durant les properes dècades: el GATT (pare de l’actual Organització Mundial del Comerç), el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. Durant aquesta etapa l’economia global funcionà mentre es mantingué el següent equilibri:

1.  Control de capitals. Els estats exercien control i gravaven les transaccions financeres. Aquesta fou una condició bàsica per elaborar el nou escenari econòmic, en tant que els líders de Bretton Woods relacionaren la lliure circulació de capitals amb la volatilitat excessiva de les monedes nacionals, la qual repercutí sobre l’estabilitat del creixement econòmic i fou una de les causes de la crisi financera del 1929 i la posterior recessió.

2.  Tipus de canvi fix. Les monedes nacionals mantenien una equivalència fixa amb el dòlar, que era la moneda de referència. A la vegada, el dòlar mantenia una paritat fixa amb l’or: concretament, 1 onça d’or pur equivalia a 35$.

3. Política econòmica independent. La prioritat dels estats i de les institucions internacionals creades a Bretton Woods fou la d’assegurar el creixement econòmic i la plena ocupació dels països, per tal de generar un estat de benestar que allunyés a les masses de les tendències totalitàries que van fer estralls als anys 30; aquest, de fet, fou l’esperit del neocorporativisme. Així doncs, la política domèstica passà a ocupar el primer lloc en les prioritats de l’economia internacional. Per aquest motiu és imprescindible el punt 1: perquè els estats tinguin control complet sobre les seves economies és una condició sine qua non que els fluxos de capital estiguin regulats.

L’objectiu estratègic de Bretton Woods era, a grans trets, no cometre els mateixos errors que durant el període d’Entreguerres, el qual havia estat l’escenari nefast que propicià l’ascens dels totalitarismes. Per primera vegada a la història s’havia creat un marc institucional a nivell internacional, que regularia la vida econòmica de milions de ciutadans i empreses.

“Hem guanyat la batalla per la llibertat. Guanyarem la batalla de la producció” (Maurice Thorez, 1946)

Entenem per Reconstrucció el període comprès entre els anys 1944 i 1951. En aquest temps els països europeus occidentals, amb l’excepció de Grècia i Espanya, aconseguiren situar els seus nivells de producció no tan sols al nivells de preguerra (1938), sinó per sobre d’aquests. Els casos d’Àustria i Alemanya són els més espectaculars, ja que en només quatre anys (del 1947 al 1951), aquests països incrementen la seva producció un 269% (cas d’Àustria) i un 312% (cas alemany), sobrepassant els nivells d’ouput de preguerra amb escreix.

Els factors clau que expliquen aquest “miracle” són tres:

1. Esforç nacional centrat en la reconstrucció: tots els agents socials van aparcar els seus interessos particulars per posar-se al servei de la reconstrucció del país.
2. Marc institucional: governs de concentració nacional i nou ordre mundial centrat en els Pactes de Bretton Woods.
3. Política econòmica generalitzada de lligar els salaris a la productivitat.

El present article es centrarà en el punt 1, mentre que els punts 2 i 3 seran tractats en articles posteriors.

L’esforç nacional de reconstrucció

Ja es va comentar al passat article que els danys causats pel conflicte bèl·lic a nivell d’infraestructures foren intensos però no irreparables. Els governs nacionals, amb l’ajuda dels seus aliats (bàsicament els Estats Units i la URSS) es centraren, els mesos immediatament posteriors a la fi de les hostilitats, a recuperar les xarxes de comunicació i transport i a rehabilitar edificis institucionals i centres de producció.

L’output industrial començà a créixer de nou pel simple fet de retornar la gent al seu lloc de treball. D’aquesta manera, i progressivament, s’eliminà aquell brot d’economia de subsistència que s’havia enquistat de forma generalitzada durant el conflicte i immediatament després (veure anterior article).

Es tractà d’una situació radicalment diferent a la que es visqué després de la Primera Guerra Mundial. La sensació que les classes populars estaven lliurant la guerra dels burgesos i les classes benestants fou un dels factors que, durant la Primera Guerra Mundial, esperonà la consciència de classe arreu d’Europa, amb especial incidència a Rússia, on s’inicià la Revolució soviètica, però també amb impacte notable sobre la resta de països europeus; foren anys de lluita obrera i de consolidació de les principals organitzacions sindicals: la relativa pau social del període de la Belle Èpoque s’havia esquerdat i trigaria anys a tornar.

Després de la Segona Guerra Mundial, però, el panorama era substancialment distint. Si la Gran Guerra havia fet aflorar el sentiment de classe, al 1945 fou la consciència nacional la que es prioritzà. I és que la repressió nazi no distingí entre classes: pobres i rics, en menor o major mesura, patiren les atrocitats d’un règim que no buscava sinó aniquilar i subjugar pobles sencers per a major glòria del Reich.

Per aquest motiu, durant el període de Reconstrucció, tots els agents socials, incloent els sindicats, subordinaren les seves aspiracions revolucionàries a la recuperació nacional.

De fet, el paper dels sindicats – organitzacions jeràrquiques i acostumades a la disciplina interna –  fou clau per a la ràpida recuperació de les economies. Des de les fàbriques i als successius governs de concentració nacional – on partits comunistes, socialdemòcrates i democristians es donaren la mà – les organitzacions obreres esperonaren als seus afiliats i simpatitzants a contribuir al que s’anomenà “la batalla de la producció”.

En un discurs als miners francesos el 1946, Maurice Thorez, líder del Partit Comunista francès des dels anys trenta, incità als treballadors a recuperar el ritme de producció d’abans de la guerra i a valorar el treball com a única font de llibertat i independència:

 “Som aquí per continuar la tasca fonamental que hem assumit: la de desenvolupar de forma contínua i creixent la producció de carbó del nostre país, en tant que aquesta producció és la base i la condició de la seva independència. (…) Aquell que pot donar la seva vida pot donar el seu treball, especialment quan aquest treball té la virtut de millorar les condicions de vida del nostre poble. (….) Jo crec que el treball no és només una necessitat, sinó una benedicció. Tothom està aferrat al seu treball: el vell miner troba a faltar la mina i vol tornar-hi, igual que els vells mariners l’edat dels quals els impedeix tornar al mar, igual que el vell pagès que no vol deixar de llaurar, cavar o recol·lectar, igual que la mestressa de casa que no vol descansar. No; el treball no és un càstig per als que ho porten a la sang. (…) Hi ha persones, a les quals els manca el sentit de classe, que no han entès els canvis que s’han produït. Es queixen que ens hem venut. S’obliden que les mines estan nacionalitzades, que són nostres, que pertanyen als companys i no obstant això s’atreveixen a comparar-ho amb la vergonyosa explotació del passat. (…) Deixem que més noies joves treballin a l’aire lliure i no permetem que vagin a treballar a les fàbriques tèxtils o romanguin prop de les seves famílies, fet que serà millor per la seva moral i que permetrà enviar més homes sota terra. (…) Hem guanyat la batalla per la llibertat. Guanyarem la batalla de la producció. Estic convençut que el poble francès té confiança en nosaltres i ens dóna suport”

Font: http://www.marxists.org

El discurs de Thorez és prou significatiu per diversos motius. En primer lloc, perquè desprestigia aquell sentit de classe que no s’alinea amb els objectius de la nació francesa. Deixa entendre que no s’hi val anar per lliure, i que aquell que traeixi els interessos de la nació en el fons estarà traint els de la seva pròpia classe. D’altra banda, incentiva a les dones a deixar de banda les seves tasques tradicionals i que s’incorporin als treball de la mina, ajudant des de la superfície.

La recuperació nacional, doncs, fou una tasca que involucrà persones de totes les edats, gènere i classe. Fou una tasca global on l’interès i el benestar de la nació eren la prioritat número ú.  En aquest context, ningú qüestionà la realitat d’una economia .de mercat, si bé incorporant el paper central de l’estat, que guanyaria un pes notable: és el naixement de l’estat del benestar, que comentarem en articles posteriors.

El “problema alemany”

Durant els primers anys de postguerra Alemanya visqué una situació excepcional. Dividida en quatre sectors, ocupats respectivament per francesos, nord-americans, soviètics i britànics, el futur de l’estat alemany no era gens obvi.

La població vivia al límit. Amb les necessitats bàsiques no cobertes, les infraestructures paralitzades (els mateixos Aliats es negaren, en un inici, a reconstruir-les), el poble alemany subsistia de forma precària. La posició de França en aquest sentit era clara: no es podia permetre que Alemanya desenvolupés una indústria capaç de posar en perill la vida de milions d’europeus de nou. En aquest sentit, el govern francès proposà l’ocupació i el control internacional de la zona del Rhur i la transferència de la regió industrial del Saar a França.

En un inici, el govern dels Estats Units es posicionà de forma similar. Al setembre de 1944, a la Conferència del Quebec entre les forces aliades, el Secretari del Tresor nord-americà Henry Morgenthau presentà a F.D. Roosvelt i a W. Churchill un pla per desmantellar permanentment la indústria pesada alemanya. El març de 1946 els Aliats implementaren el Pla d’Anivellament de la Indústria (Level Industrialization Plan), pel qual es restringia l’output industrial alemany a un terç dels nivells de preguerra. Donat aquest estat d’excepció, evidentment els incentius per invertir en la indústria alemanya eren zero.

Pel que fa a l’output agrícola, aquest es situava, el 1947, un 70% per sota dels nivells de 1938. El sòl estava, en bona part, destruït i hi havia una manca alarmant de fertilitzants i maquinària agrícola. Paral·lelament, grans extensions de terreny cultivable havien estat transferits a Polònia i a la URSS. Aquesta situació derivà en una crisi alimentària generalitzada, fins al punt que la ració diària d’aliments a les ciutats alemanyes no superava les 800 calories per càpita.

Però aquesta voluntat de convertir Alemanya en una granja, esborrant el seu intens passat industrial, es mostrà incompatible amb la idea d’una Europa forta i unida, que pogués servir de mur de contenció front l’avenç soviètic. Era evident que una Alemanya dèbil, humiliada i privada de llibertat seria un blanc fàcil per a les aspiracions de la URSS d’eixamplar la seva òrbita d’influència.

Afortunadament, les autoritats aliades van acabar entenent aquest perill i van actuar en conseqüència, abandonant el Pla Morgenthau al fons del calaix. Com afirmà el que fou president nord-americà entre 1929 i 1933, Herbert Hoover: “Pots tenir venjança o pau, però no pots tenir les dues”. Al 1919 ja s’havia jugat la carta de convertir Alemanya en una nació postrada i vençuda, amb tràgiques conseqüències. Potser ara, després de dos conflictes mundials, era el moment de convertir Alemanya en una nació potent econòmicament i política.

Com, però, garantir que Alemanya no tornés a fer servir el seu potencial industrial en contra dels interessos de la resta del món? Una bona idea podia ser posar els inputs estratègics de la indústria pesada sota el control d’un autoritat supranacional, d’influència compartida entre França i Alemanya: la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA, 1950), embrió de la futura Unió Europea.

“El futur del sistema de preus, del sistema financer, del comerç, i àdhuc dels drets de propietat privada es va posar fonamentalment en dubte ” (Barry Eichengreen, 2007)

Danys reparables

Com es va analitzar a l’article anterior d’aquesta sèrie, les pèrdues de vides humanes i els efectes de la guerra sobre la quotidianitat de milions d’europeus conformen el pitjor llegat del conflicte, els autèntics danys irreparables; ferides que difícilment cicatritzarien del tot en la memòria col·lectiva europea de les dècades posteriors. La salut dels supervivents també quedà marcada: hi ha estudis que relacionen directament l’experiència de la guerra amb la possibilitat de patir malalties del cor, diabetis o depressió (Iris Kesternich et al., 2012).

La destrucció material tampoc tingué precedents en la història, i si bé fou extensiva en tot el territori europeu, en canvi no fou tan intensa com es podria pensar. Cert que les infraestructures de mitja Europa van quedar completament anul·lades, que desenes de ciutats es van reduir a runes i que les comunicacions terrestres, navals i aèries es van paralitzat. Tanmateix, i com apunta Barry Eichengreen, l’impacte de la guerra sobre la capacitat productiva va ser relativament reduït.

Els estats que van resultar de la guerra van centrar tots els seus esforços en la reconstrucció. Tant les infraestructures comunicatives (ponts, canals, carreteres), com els edificis públics, van ser reparats amb una celeritat sorprenent, si es té en compte el grau de destrucció que havien patit. Els habitatges privats van tardar més a ser reconstruïts, però gràcies al compromís de la societat civil envers el benestar col·lectiu, en poc menys de cinc anys Europa (la de l’oest i la democràtica), tornava a veure la llum al final del túnel.

De la reconstrucció es parlarà extensament a l’article següent. En aquest voldria fer referència a les conseqüències econòmiques immediates de la guerra.

Un sistema en qüestió

Al 1945 totes aquells elements que fan que el sistema capitalista funcioni havien desaparegut. I no parlo únicament de les institucions econòmiques i monetàries. L’economia descentralitzada es basa en dos aspectes intangibles d’extrema importància: la confiança i els incentius. És evident que després de sis anys d’un conflicte que havia penetrat a totes les llars europees, segant l’existència de milions de persones, la confiança (envers les institucions i el proïsme) i els incentius per invertir s’havien reduït a la mínima expressió.

El primer element afectat fou el mecanisme de preus, principal indicador de l’oferta i de la demanda dels béns d’una economia. Com és ben sabut, el diner fiduciari no té un valor intrínsec, sinó que té el valor que li aporta la institució monetària que el genera, i el valor que li dóna la pròpia societat fent-lo servir.

Durant la Segona Guerra Mundial i la immediata postguerra, es va patir una regressió, des del diner fiduciari fins al diner amb valor intrínsec (or o plata). Quan aquest s’acabà, la societat començà a baratar, és a dir, a intercanviar uns béns per uns altres.  Bàsicament, s’intercanviava el que fos a canvi de menjar, sens dubte el bé més preuat en aquella economia, o llenya per cuinar i escalfar la llar. L’hivern del 1946-47 va ser, precisament, un dels més fred del segle XX, i afectà amb especial virulència el Regne Unit.

El mecanisme de preus no només deixà de funcionar per la desaparició de les institucions monetàries que el recolzaven, sinó perquè els governs van aplicar estrictes controls de preus i polítiques de racionament, que en la majoria de casos van derivar en economies paral·leles no regulades: el mercat negre.

Mercat negre de sabates a Roma, 1947/ The New York Times

Com afirma Tony Judt, “viure amb normalitat a l’Europa ocupada significava desobeir la llei ”.

L’economia industrial retrocedí també vers l’economia tradicional. Davant l’escassetat d’aliments, els europeus van aprofitar tots els pams de terreny disponibles per cultivar verdures i hortalisses per a consum intern i també per a la venda, abandonat les fàbriques (la majoria d’elles destruïdes) pel camp. Foren anys, doncs, d’economia de subsistència, en que la dona jugà un paper fonamental, donat que bona part de la població masculina d’entre 25 i 40 anys havia mort en combat, feta presonera o patit mutilacions que els impedien treballar.

D’altra banda, moltes empreses, especialment les estratègiques o aquelles que havien col·laborat directa o indirectament amb el règim nazi, van ser nacionalitzades. És el cas de Renault, a França, o el mateix Banc d’Anglaterra, que el 1946 va ser nacionalitzat pel govern de Clement Atlee. Davant un mercat que no funcionava per sí sol, i en un context on calia caminar conjuntament cap a un sol objectiu, a totes les societats europees (tant de l’est com de l’oest, tant democràtiques com autoritàries) l’estat va agafar les regnes de l’economia. De fet, i com apunta Tony Judt, aquesta nacionalització ja es va dur a terme durant i, àdhuc, abans que s’iniciés la guerra. A l’Europa de l’est, davant la creixent amenaça militar alemanya, durant els anys 30 l’estat ja havia iniciat un gir intervencionista important.

En d’altres indrets l’estat no existiria fins a molts anys més tard. És el cas de Grècia i alguns territoris d’Europa de l’est que van patir sagnants guerres civils precisament degut a aquest buit de poder.

El sistema bancari quedà també completament desvirtuat. La majoria de grans bancs s’havien bolcat completament a l’esforç de guerra, prestant diners i comprant bons públics d’un estats que, el 1945, o bé ja no existien o bé estaven arruïnats. La capacitat creditícia, doncs, era nul·la, i el nivell de reserves d’or s’havia volatilitzat.

Per últim, i com a conseqüència dels anteriors punts, el comerç intraeuropeu, que d’ençà de la Primera Guerra Mundial s’havia reduït, s’aturà completament a partir del setembre de 1939.

Comunisme o capitalisme?

Amb els principals elements de l’economia descentralitzada anul·lats o desvirtuats, i amb l’estat fent-se càrrec de bona part del funcionament de l’economia, Europa s’aprovava més al model d’economia centralitzada soviètica que no pas al seu passat capitalista.

La URSS exercia una pressió enorme. Sense l’exèrcit soviètic la victòria sobre els alemanys a l’est hagués estat, sens dubte, molt més complicada, o potser inexistent. Durant tres anys els soldats soviètics van fer recular l’exèrcit nazi fins a les portes de Berlín, on el derrotaren definitivament el 2 de maig de 1945. Des d’aquest dia i fins al 1989, una part de Berlín i d’Alemanya funcionà directament sota l’autoritat soviètica.

Així mateix, els partits comunistes arreu d’Europa, que s’havien posicionat fèrriament contra el feixisme, protagonitzaren un paper cabdal durant la Postguerra en els governs de concentració nacional.

No obstant això, l’Europa de l’oest no es convertí al comunisme, per diferents motius. El primer fou la intervenció dels Estats Units, tant a nivell militar, en un inici, com posteriorment a nivell econòmic i social.

Certament, l’últim que interessava a Washington era deixar Europa sota la influència soviètica. Ben abans del conegut Pla Marshall, del qual es parlarà àmpliament en propers articles, el govern nord-americà ja havia intervingut de forma directa sobre el territori europeu, ja fos a nivell militar, construint i gestionant els camps de refugiats, aportant assistència mèdica i alimentària, reconstruint infraestructures, etc.

El segon motiu és que Europa no trencà del tot amb el seu passat, sinó que adaptà les velles institucions a les noves necessitats. Malgrat el títol d’aquesta sèrie, Europa no partí absolutament de zero el 1945. No es tractà de començar a escriure la història sobre una pàgina en blanc, sinó d’arrancar aquelles pàgines més fosques tot reemplaçant-les per pàgines noves, conservant l’estructura del llibre intacta i amb un objectiu fonamental: mai més una guerra a Europa.

 “Sobreviure a la guerra fou una cosa; sobreviure a la pau, una altra” (Tony Judt, 2005)

Un trist despertar

Que la Segona Guerra Mundial fou el conflicte bèl·lic més mortífer de la història de la humanitat és un fet d’acceptació unànime. El nombre de víctimes, entre civils i militars, oscil·la entre 45 i 65 milions de persones, depenent de la font i de què s’hi inclou. Per exemple, alguns historiadors inclouen les víctimes de la Segona Guerra sinojaponesa, que s’inicià el 1937 i finalitzà el 1945, i que també fou causada per les ànsies imperialistes del Japó. Aquest conflicte provocà aproximadament entre 10 i 15 milions de morts, la majoria d’ells civils, com a conseqüència de la brutal ocupació de l’est de Xina per part de les forces nipones.

El politòleg nord-americà Rudolph J. Rummel (1932) inclou a la llista les víctimes dels anomenats democidis, concepte que encunyà ell mateix i que defineix els assassinats en massa comesos directament pels governs de Hitler, Stalin, Chiang Kai-shek, Hirohito i Ante Pavelic, entre d’altres, sota els quals van morir 45 milions de persones. Segons l’historiador Tony Judt (1948-2010), només a Europa van morir 36,5 milions de persones com a conseqüència directa de la guerra: l’equivalent a tota la població francesa el 1939.

El patiment dels civils és un dels trets diferencials de la Segona Guerra Mundial respecte a d’altres conflictes previs. Certament que els europeus estàvem acostumats a les ocupacions d’exèrcits invasors des de la mateixa Edat Mitjana: la Guerra dels Cent Anys, la Guerra dels Trenta Anys, la Guerra de Secessió o les mateixes Guerres napoleòniques van comportar que a milions de persones els fos arravatat el destí per a major – i trista – glòria dels ocupants. Tanmateix, l’evolució tecnològica i el perfeccionament de les eines de repressió van fer de la Segona Guerra Mundial un autèntic laboratori del terror per a milions de civils, 24 hores al dia i 365 dies a l’any.

Sens dubte, les víctimes mortals constitueixen el llegat més sagnant de la guerra. Tanmateix, i com afirma Tony Judt, el despertar dels supervivents aquell gèlid matí de 1945 no fou gens esperançador, almenys en aquells territoris directament afectats pel conflicte.

Durant els anys immediatament posteriors a la fi de les hostilitats també van caure moltes persones víctimes de la fam, el fred, les malalties o el simple fet d’haver format part dels territoris de l’Eix.

Així mateix, cal tenir en compte que la pau no fou generalitzada a partir de 1945. Grècia encara patiria quatre anys més de conflicte armat en una sagnant guerra civil entre comunistes i anticomunistes. Espanya i Portugal no es lliuraren del règims feixistes fins a mitjans dels anys 70. L’Europa de l’est visqué una llarga etapa de persecucions polítiques i crims contra la humanitat sota les dictadures de Tito i Stalin. Només alguns estats de l’oest d’Europa van iniciar, el 1945, el camí cap a la pau i la democràcia.

Mobilitat forçada

Dues són les grans diferències entre la Primera i la Segona Guerra Mundial. Una d’elles és l’abast de la guerra, que en el cas de la Segona fou pràcticament universal, tant a nivell geogràfic com pel que fa a la intensitat en què es visqué a cada poble i ciutat afectat per l’ocupació militar, els bombardeigs i les neteges ètniques.

L’altra gran diferència s’ha de buscar als mapes. Al 1919 pràcticament totes les fronteres europees havien patit modificacions. Els imperis otomà, rus i austrohongarès van caure, fet que va significar l’aparició de desenes de nous estats. Alemanya perdé l’Alsàcia i la Lorena, que passaren a mans franceses.

Després del 1945, però, pràcticament no hi hagué canvis significatius a les fronteres europees, llevat de Polònia, la dissolució del Tercer Reich i la divisió d’Alemanya en quatre jurisdiccions governades per la URSS, els EUA, França i el Regne Unit. No van ser tant les fronteres sinó les pròpies persones les que es van veure desplaçades, la majoria involuntàriament.

A la fi de les hostilitats, milions d’europeus es trobaven lluny de casa, o directament sense sostre. Entre aquests darrers cal comptar 25 milions de persones a la URSS i 20 milions a Alemanya. Només a Berlín hi havia 53.000 nens orfes vagant pels carrers; a Polònia aquesta xifra s’aproximava als 200.000.

La crisi de refugiats fou conseqüència directa de l’acció política, més que no pas de l’acció militar. Des de mitjans dels anys 30, Hitler i Stalin van aplicar polítiques actives de desplaçament de poblacions; en total més de 30 milions de persones van ser foragitades de les seves llars entre 1939 i 1943.

Stalin deportà a milions de ciutadans polonesos i ucraïnesos d’oest a est entre el 1939 i el 1941. El Tercer Reich també es dedicà a deportar les poblacions rurals poloneses cap a l’est perquè les seves terres fossin ocupades pels alemanys, com a part de la delirant idea de retornar a Alemanya l’esplendor i l’expansió territorials dels temps del Sacre Imperi.  Les neteges ètniques – no només de jueus, sinó també de gitanos i eslaus – cercaven el mateix objectiu: assolir el Volkdeutsche, un imperi format ètnicament només per alemanys aris.

Amb la retirada de les tropes de l’Eix degut a l’avenç soviètic, el procés es revertí. Milions de civils alemanys que havien ocupat les terres de l’est es van veure obligades a fugir cap a l’oest, i amb bons motius. L’avenç rus és comparat pel diplomàtic nord-americà George Kennan (1904-2005) amb les invasions bàrbares del segle V.

Les tropes soviètiques portaven tres anys en lluita sagnant contra l’exèrcit alemany, i molts dels soldats no havien vist ni un sol dia de permís. Aquest fet no justifica, però potser sí explica les ànsies de venjança de les tropes russes envers la població civil alemanya. Només un detall: entre el 1945 i el 1946 van néixer aproximadament 150.000 infants de pare soviètic a l’Alemanya ocupada per la URSS.

De l’est van arribar també bàltics, polonesos, ucraïnesos, cossacs, hongaresos i romanesos que fugien de l’avenç soviètic. Dels Balcans es desplaçaren a l’oest 100.000 croats que fugien de la repressió del nou govern de Tito sobre els seguidors del feixista Ante Pavelic. Aquest militar, col·laborador de Hitler i de Mussolini,  governà l’Estat Independent de Croàcia durant la guerra, sembrant el terror i la neteja ètnica de les minories sèrbies, jueves i gitanes. No obstant això, acabà els seus dies tranquil·lament a Madrid, acollit pel règim de Franco.

Pel que fa als territoris de l’oest, les tropes aliades van ser les primeres responsables a gestionar, ubicar i alimentar als milions de desplaçats, la majoria dels quals acabarien en camps de refugiats. Posteriorment, però, la responsabilitat de gestionar aquests camps i repatriar als refugiats recaigué sobre l’Administració de les Nacions Unides per al Socors i la Rehabilitació (UNRRA), organització fundada el 1943 i on s’hi representaven 44 estats, tot i que la majoria dels fons procedien dels Estats Units.  L’organització, allà on fou plenament efectiva, evità mals majors, especialment la propagació de pandèmies; el record de la terrible grip que assolà el món després de la Primera Guerra Mundial, causant milions de morts entre una població europea debilitada pel conflicte bèl·lic, era prou vigent. Malgrat tots els esforços, però, malalties com la tuberculosi i la disenteria afloraren degut a la desnutrició i al contacte amb els cossos en descomposició que abundaven pels carrers de Berlín, Varsòvia i Kíev, entre d’altres ciutats.

La UNRRA assistint a un grup de nens a Bèlgica/ Nacions Unides

El 1947, la UNRRA havia gestionat un total de 726 camps de desplaçats, la majoria ubicats a l’Alemanya de l’oest. Els camps eren tan autosuficients que s’hi arribà a desenvolupar una moneda pròpia.  L’època de major activitat foren els mesos posteriors al conflicte: al setembre de 1945, la UNRRA i altres agències aliades (com l’Organització Internacional pels Refugiats) eren responsables de 7 milions de persones, a les quals s’haurien de sumar uns altres 7 milions de desplaçats que subsistien sota l’autoritat soviètica. Entre el 1945 i el 1947 els aliats repatriaren pràcticament a la totalitat dels desplaçats, incloent 2,3 milions de soviètics, alguns dels quals van ser obligats a retornar a la URSS a la força.

Abans i durant la guerra milers de persones van ser portades, voluntàriament i involuntària, a Alemanya per treballar a la indústria del Reich. Els que hi anaren involuntàriament foren principalment presoners de guerra. Els que s’hi desplaçaren voluntàriament fugien del règim comunista per diferents motius; d’altres procedien dels Països Baixos, França i els Balcans. Aquests darrers emigraren a l’Alemanya nazi abans de la guerra per motius econòmics. En total, 11 milions de ciutadans no alemanys formaven els camps de desplaçats al finalitzar la guerra.

Un altre grup de desplaçats foren els supervivents dels camps de concentració, no necessàriament jueus, sinó també activistes antifeixistes i presoners de guerra. De fet, molt pocs jueus van sobreviure a l’extermini, i molts dels que ho feren moriren pocs mesos després que els camps de la mort fossin alliberats pels aliats degut a malalties diverses.

El darrer camp de refugiats, a Foehrenwald (Bavaria), va tancar el 1957.

Una Europa més homogènia

Durant els primers mesos després de la guerra Europa patí un procés d’homogeneïtzació de la seva riquesa ètnica a partir dels intercanvis de població articulats pels nous estats. Els polonesos d’Ucraïna foren deportats a Polònia a canvi que els ucraïnesos de Polònia retornessin a Ucraïna. Bulgària transferí 160.000 turcs a Turquia. Txecoslovàquia intercanvià 120.000 hongaresos per un nombre equivalent d’eslovacs que habitaven a Hongria.

Les poblacions germàniques de Iugoslàvia, Hongria, Txecoslovàquia, Polònia i el Bàltic van ser deportades a Alemanya, malgrat que alguns d’ells habitaven aquelles terres des de feia centenars d’anys. En total van ser 13 milions els alemanys de l’est que van ser deportats a l’Alemanya de l’oest durant aquest període, en consonància amb allò acordat a la Conferència de Postdam, que tingué lloc l’estiu de 1945 entre la URSS, els EUA i el Regne Unit.

Val a dir que no tots els refugiats foren tractats igual. Els primers en ser retornats als seus països d’origen foren els alliberats dels camp de concentració i extermini. Els seguiren els civils i soldats dels països aliats que havien estat presoners de guerra, així com els que havien estat forçats a treballar pel Reich. Finalment, tocà el torn a aquells que havien format part dels estats de l’eix, bàsicament alemanys i hongaresos.

Certament, la deportació dels alemanys de l’est cap a l’oest distà molt de ser humanament acceptable. 267.000 alemanys van morir durant el procés d’expulsió de la regió dels Sudets per part del govern txecoslovac.

El resultat de tals migracions, forçades i no forçades, fou una Europa de nacions-estat ètnicament més homogenis que abans de 1939.

L’Exèrcit de Salvació atenent als berlinesos que pateixen fam en els foscos dies de 1923. Font: Time.com.

“El 1950, la majoria dels europeus escalfaven les seves llars amb carbó, mantenien el seu menjar amb gel, i molts no disposaven ni d’aigua corrent”   (Barry Eichengreen, 2008).

Les societats europees han experimentat una evolució dramàtica en només seixanta anys d’història. Encara són vius aquells europeus que compartien la seva quotidianitat amb l’estufa de carbó, la llenya, la gelera i les caminades per anar a buscar aigua a la font. Totes les comoditats més nímies que avui es donen per assegurades eren ciència ficció fa poc més de mig segle. Just abans de la Segona Guerra Mundial, Europa era un continent que, en global, era tres vegades més pobre que els Estats Units d’Amèrica, si tenim en compte l’indicador de la renda per càpita.

Per entendre aquesta divergència, és necessari que retrocedim almenys fins a finals del segle XIX. Com mostra el gràfic, al 1870 el PIB per càpita dels Estats Units i d’Europa era, si fa no fa, el mateix. Ja hi havia una diferència considerable entre el nord d’Europa, el sud i l’est pel que fa a riquesa per càpita, però en cap cas es tractava d’una desviació insalvable.

Font: Elaboració pròpia a partir del paper de Stephen Broadberry & Alexander Klein (2011).

Entre el 1870 i el 1913 s’inicia la divergència dels Estats Units amb el conjunt d’Europa. En termes econòmics, la divergència implica que, al llarg d’aquest període, els EUA van registrar unes taxes de creixement del PIB per càpita molt més elevades que les del continent europeu. En concret, i tal i com s’aprecia al gràfic, en quaranta anys la població dels Estats Units triplicà la seva renda per càpita, mentre que el conjunt d’Europa “només” la duplicà. Si diferenciem per regions, veurem que el nord d’Europa encapçala aquest creixement, ja els països del sud i de l’est no arriben ni a duplicar el seu PIB per càpita. En gran part aquest fenomen es pot explicar per les tendències demogràfiques que es produeix en aquestes regions les dècades prèvies a la Primera Guerra Mundial.

Només al centre i a l’est d’Europa, la població passa dels 170 milions d’habitants als més de 300 milions en tan sols quaranta anys. Al sud el creixement s’estanca, però tot i així al 1913 la població ja és de 117 milions d’habitants, en contrast amb els poc més de 70 milions que habiten les regions del nord-oest.

No en va aquesta època és coneguda per les grans migracions transoceàniques, que són una via d’escapament vital per al col·lapse demogràfic que vivia el continent europeu. En aquest període, més de 60 milions d’europeus es van embarcar cap als territoris d’ultramar, principalment Amèrica. Aquesta xifra equival, pràcticament, a la totalitat de la població del nord-oest d’Europa a principis del segle XX.

Gràcies a aquest enorme flux de mà d’obra barata, els Estats Units van experimentar un boom econòmic molt important i es van situar com a potència emergent a principis del segle XX, en contrast amb un imperi britànic consolidat però en decadència. Un altre factor que jugà a favor dels Estats Units va ser la pau social. Mentre que l’Europa de finals del segle XIX viva sacsejada per guerres, revoltes socials i fronteres canviants, els EUA es van consolidar com a estat i mercat únic després de la Guerra de Secessió, el 1865. Amb els indis americans pràcticament extingits, i una política econòmica marcadament proteccionista, els EUA van poder desenvolupar-se de forma aïllada i autònoma, consolidant un estat nació relativament homogeni, si es compara amb l’heterogeneïtat del territori europeu.

Si el període 1870-1913 es caracteritzà pel creixement de la renda (si bé a velocitats diferents) tant a Europa com als Estats Units, el període següent, conegut com a període d’entreguerres, es definí per l’estancament de les economies i la recessió perllongada. Dos fenòmens, la Primera Guerra Mundial i el crack del 1929, van ser els responsables de frenar l’evolució creixent de les economies occidentals. Tanmateix, pitjor que els fets en sí foren les seves conseqüències. Als Estats Units, el crack de la borsa derivà en la Gran Depressió, el període més fosc, juntament amb la Guerra de Secessió, de la història d’aquest país. A Europa, la Primera Guerra Mundial derivà en una greu crisi econòmica i política. El Tractat de Versalles de 1919 no només no cicatritzà les ferides de guerra, sinó que més aviat n’obrí de noves, convertint Alemanya en un poble moralment enfonsat i ressentit, ofegat econòmicament per la inflació i el deute de guerra.  D’altra banda, l’ocupació militar de l’exèrcit francès a les fronteres del Rühr alemany, el 1925, no va ajudar precisament a generar un clima de pau i confiança entre ambdós estats.

Tanmateix, Tony Judt (1948-2010), historiador britànic, considera a la seva obra “Postguerra” (2005) que la imatge d’Alemanya com a país econòmicament enfonsat després de la Gran Guerra és relativa. Argumenta que, si realment hagués estat així, Alemanya mai hauria estat capaç, en només vint anys, de dominar mitja Europa. Judt afirma que el cost de la victòria aliada sobre Alemanya el 1918 va ser superior al cost de la derrota d’aquesta, ja que els deutes de guerra mai van ser retornats.

A nivell global, el període d’entreguerres també es caracteritza pel retorn al proteccionisme. El missatge dels Catorze Punts del president Wilson no quallà, i la Societat de les Nacions restà com un embrió sense desenvolupar de la futura ONU. Els estats es van replegar vers sí mateixos, incrementant els aranzels i frenant qualsevol intent de cooperació a nivell interestatal. Un clima que, sens dubte, va afavorir l’auge dels totalitarismes, tant a Rússia com a Itàlia, Espanya i Alemanya.

És crucial entendre l’esperit del període d’entreguerres per tal de comprendre el funcionament de l’economia global a partir de 1945. Amb la intenció de no caure en els mateixos errors que el 1918, al 1945 l’ordre de la postguerra s’intentà definir a partir d’institucions internacionals sòlides (els Acords de Bretton Woods de 1944, que s’analitzaran en posteriors articles) i en una nova cooperació interestatal anomenada Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer de 1950, pròleg de les futures Comunitats Econòmiques Europees.

La misèria, la por i la demagògia viscudes a Europa entre el 1918 i el 1945 són cabdals per entendre el model econòmic que adoptaren les diferents societats europees, fora de l’òrbita soviètica. L’economista i professor de la Universitat de Berkeley Barry Eichengreen (1952) anomena aquest model “capitalisme coordinat”:  les forces del lliure mercat (a les quals es va culpar, en part, dels desastres econòmics d’entreguerres) anirien acompanyades d’un sòlid conjunt de normes i convencions que coordinarien les accions dels diferents agents socials (estat, sindicats, treballadors i empresaris) i resoldrien els conflictes que entre ells poguessin sorgir.

Aquest model s’aplicà de forma desigual al continent europeu. Com bé s’ha apuntat amb anterioritat, els territoris de l’est, sota la influència soviètica, queden exclosos d’aquest model. Els territoris de la perifèria, com Espanya, Irlanda i Portugal, també en queden parcialment exclosos per motius polítics i econòmics que s’analitzaran en propers articles. Bàsicament, el model de capitalisme coordinat té èxit a l’Europa democràtica, i en concret als territoris de l’Europa continental: Alemanya, França, Itàlia i el Benelux.

El període 1945-1970 reuní una sèrie de característiques que l’han convertit en una de les èpoques més pròsperes a nivell econòmic de la història. Com es pot observar al gràfic de l’evolució del PIB per càpita, el creixement d’aquest indicador és exponencial en el conjunt de les economies occidentals. Europa inicia una etapa de convergència amb els nivells de renda per càpita i de productivitat dels EUA, que desenvolupa un paper molt actiu en la recuperació europea. Conscients de la magnitud que podia representar un mercat de centenars de milions de persones, els EUA col·laboren almenys de dues maneres: injectant fons directes (el Pla Marshall és sens dubte l’acció més coneguda al respecte), però també aportant metodologies organitzatives i difonent la seva tecnologia, que fou copiada per la indústria europea.

Paral·lelament, els ciutadans europeus treballaren units en el titànic esforç de reconstrucció, en un escenari d’ unitat i cohesió social sense precedents que es perllongà fins a finals de la dècada dels seixanta. Amb una mà d’obra abundant, procedent de l’Europa de l’est i de les antigues colònies, la indústria europea retornà al ple funcionament en un temps rècord. La guerra s’havia endut moltes vides i havia destruït ciutats i infraestructures, però en el fons el “know-how” perdurà.

El fenomen de recuperació, o catching-up (retorn als nivells de pre-guerra) fou un èxit, ja que a mitjans dels anys 50 bona part de les economies europees havien superat els seus nivells de renda i productivitat d’abans del conflicte bèl·lic. Cal insistir, però, en què no totes les regions europees evolucionaren igual; en els propers articles s’especificarà per què. Tanmateix, totes i cadascuna de les societats europees presenten, el 1973, nivells de renda per càpita considerablement superiors als de només vint anys endarrere. I no només el PIB per càpita havia experimentat un increment sense precedents, sinó també els estàndards de vida: l’esperança de vida d’un europeu mitjà al 1950 era de 65 anys, mentre que al 1970 ja era de 70. Fou en aquesta època també quan es generalitzaren les bases de l’estat del benestar: l’assegurança mèdica gratuïta, l’escolarització obligatòria i la consolidació dels drets laborals.

En els propers articles s’intentarà explicar com es va poder dur a terme aquest canvi radical, aquest autèntic “miracle”, i com, a partir dels anys 70, es tornà a produir una desacceleració dels nivells de renda per càpita i productivitat respecte als Estats Units.

Escena del film de Rossellini, “Germania anno zero”. Font: criterion.com

Germania anno zero és un dels films de referència del neorealisme italià. Dirigida l’any 1948 pel mestre Roberto Rossellini, la pel·lícula versa sobre la lluita quotidiana d’Edmund, un adolescent de tretze anys que ha de sobreviure a la Berlín de la Postguerra, una ciutat devastada tant físicament com moral. És la història d’un somni trencat, d’una esperança fallida: la d’aquella Alemanya esplendorosa que havia de regnar el món durant mil anys. El 1945, l’únic que tenien els Alemanys era pols, dolor i la responsabilitat històrica de redimir els seus pecats aixecant un món nou amb les seves pròpies mans. No tots van suportar-ho; el propi Edmund es quedà pel camí.

A banda de ser un film clau, juntament amb la resta de títols que conformen l’anomenada “trilogia de la guerra” de Rossellini (Roma, città aperta i Paisà), Germania anno zero representa un document històric excepcional. El film es començà a rodar el 15 d’agost de 1947, just dos anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial, que a Europa acabà quan les tropes soviètiques i aliades entraren a la Berlín nazi. Tots els exteriors són reals, i els propis actors són amateurs, berlinesos que havien viscut l’auge del nazisme, la guerra, el setge i la misèria. I és que la fina línia entre pel·lícula i documental és molt difusa en el neorealisme.

Però aquelles pertorbadores imatges en blanc i negre de la ciutat en runes que parteix de zero són, en el fons, una metàfora de la Europa de la Postguerra. Si la destrucció física havia resultat notable, molt més ho fou la destrucció de vides humanes.

Només a Europa, entre civils i militars, van morir o van ser assassinades 39,5 milions de persones, segons l’historiador F. W. Putzger (1969). El 1945, milions de famílies arreu del territori europeu havien perdut algun membre, o havien patit la por, el desconcert i la brutalitat d’aquell llarg conflicte.

Moralment enfonsada, Europa podia haver tingut la temptació d’acabar com l’Edmund, el jove protagonista de Rossellini, i sucumbir a la desesperació. Sortosament, no fou així. Les generacions d’avui hem d’estar infinitament agraïdes a aquells homes i dones que en aquell moment zero – del no-res, de les runes – van ser capaços d’aixecar un nou ordre en el marc d’una nova entitat supraestatal que, des del 1950, vetllaria per a què mai més el continent europeu fos escenari de lluites entre els pobles, una constant històrica des de la Pax Romana.

Però, com ho feren? Com vam, els europeus, passar de la misèria a viure una de les èpoques més segures i pròsperes de la història?

Molts dels lectors deuen estar familiaritzats amb la història ortodoxa de la Unió Europea, aquella que salta de tractat en tractat i que es limita a descriure les fotografies dels caps d’estat donant-se la mà i mirant somrient a càmera. D’altres potser coneixen més de prop la història política europea de les darreres dècades. Malauradament, no hi ha massa tradició al nostre país d’oferir una història econòmica conjunta de l’Europa contemporània. Poc se’n sap del sistema de concertació social, que fou clau per al desenvolupament econòmic dels estats del nord d’Europa, o sobre la Serpent europea dels anys setanta, preludi de l’actual Unió Monetària.

Tanmateix, la comprensió i la reflexió sobre la història econòmica recent ens ajudaria a entendre, o almenys a afrontar millor, els canvis que estan experimentant les nostres societats al llarg de la crisi que estem vivint. Una de les conclusions que podem extreure d’aquesta Gran Recessió és que, a diferència del que alguns polítics irresponsables ens havien venut, l’estat del benestar té un preu. I té un preu perquè va tenir un cost molt alt, pagat per aquells homes i dones que van decidir que volien caminar junts, que volien ser europeus, i que volien que els seus fills i els seus néts no visquessin mai l’horror que ells havien experimentat. En altres paraules: les decisions que van prendre polítics, empresaris i treballadors en aquella Europa de la Postguerra són les que ens han dut a on som ara, o almenys a on érem abans que s’iniciés la crisi.

Vivim temps difícils en que tot el sistema està en qüestió. La pròpia Unió Europea, marc polític i econòmic on molts de nosaltres hem nascut i crescut, viu hores molt baixes a diversos nivells. A nivell de lideratge polític, perquè no ha sabut evitar que el drama grec amenacés la Zona Euro ni ha sabut afrontar amb èxit la crisi del deute; a nivell econòmic, perquè no ha sabut garantir la prosperitat i la plenitud de tots els sues ciutadans; i, finalment, a nivell social, perquè no ha estat capaç de connectar amb el ciutadà mitjà ni tampoc a democratitzar les seves institucions.

L’ euroescepticisme és una amenaça que planeja damunt Brussel·les i que en qüestiona la viabilitat futura. Per contrarestar-lo, és important que valorem justament la història de la integració europea, que té fracassos però també èxits notables.

El procés d’integració europea respon a un innegable interès polític, que es va materialitzar en la unió de les indústries de carbó i acer alemanyes i franceses el 1950. Tanmateix, és el benestar social i econòmic dels diferents estats el que guia, durant dècades, els avenços o els fracassos de la Comunitat Econòmica Europea. Són els interessos de les diferents economies, especialment de França i Alemanya, els que marquen el ritme i la pauta de la integració. Per a conèixer l’evolució de la UE a nivell polític, doncs, és imprescindible analitzar el desenvolupament econòmic dels seus estats durant les darreres dècades en coordinació amb l’evolució institucional a nivell d’estat i a nivell comunitari.

 Aquesta sèrie d’articles té per objectiu fonamental narrar una història, que és la nostra, a partir de l’evolució de les economies europees després de la Segona Guerra Mundial. Recullo així, amb humilitat i il·lusió alhora, l’esperit de les classes d’Economia Europea, impartides pel Dr. Fernando Guirao, càtedra Jean Monnet en Integració Europea, que vaig tenir la sort de rebre a la Universitat Pompeu Fabra fa un parell de cursos. El meu manual de base serà el mateix: “The European Economy since 1945: Coordinated Capitalism and Beyond”, de Barry Eichengreen (Princeton, 2007). També aprofitaré els apunts presos durant aquelles intenses classes, que conformen, amb diferència, la meva millor experiència acadèmica.

“Cal superar la Llei del Tancament de la Gestalt i exposar sense complexos la nostra ment a una major riquesa de conceptes i contraposicions”

Una de les Lleis bàsiques de la teoria de la percepció de la Gestalt és la Llei de Tancament. Per ella, la nostra ment tendeix a completar informació d’un element o figura inacabada, sempre i quan una gran quantitat d’informació d’aquesta s’indiqui.

En altre paraules: la nostra ment no suporta allò incomplet, i per aquest motiu percebem les figures parcials com a acabades, senceres. El Tancament és una de les eines per la qual la nostra psique intenta donar sentit a allò que ens envolta, ja que l’ésser humà té la necessitat de percebre patrons o entitats ben definits per a sobreviure.

Aquest horror vacui que la Gestalt aplica a la percepció de les figures funciona de forma equivalent pel que fa als conceptes que la nostra ment integra al llarg de la seva vida. Intuïtivament, defugim l’ambigüitat, la inconcreció, i tendim a cercar un sentit a tot plegat via models mentals preconcebuts. Procurem no deixar res a l’aire. Si imaginem la nostra vida com un dibuix a acolorir, per la Llei de Tancament omplim tots i cadascun dels racons, encara que sigui amb un color poc treballat o poc adequat per a aquella finalitat. Necessitem, sigui com sigui, que el dibuix final sigui complet. La fi justifica els mitjans, en aquest cas.

Aquesta llei o recurs mental facilita l’existència quan es tracta d’interpretar el nostre entorn, però té el desavantatge que distorsiona la realitat, o almenys la fa menys perfecta i menys acurada. I això pot esdevenir un problema greu si d’aquesta interpretació de la realitat se’n deriva una ideologia política.

El debat “esquerra-dreta” ha estat víctima, al meu entendre, d’una imposició sistemàtica i indiscriminada de la Llei de Tancament, a partir de la qual la societat busca tapar qualsevol forat conceptual que no li permeti arribar a una conclusió simple i generalista, aplicable en tots els casos i de la qual no se’n desprenguin matisos discutibles ni ambigüitats incòmodes.

Què significa ser d’esquerres o de dretes? Per la Llei de Tancament, l’esquerra es caracteritza per la voluntat de generalitzar la intervenció estatal en tots els àmbits de la vida pública – i, en els casos més extrems, privada -, mentre que la dreta prefereix atorgar el timó del desenvolupament econòmic i el subseqüent benestar social al sector privat. Aquesta definició pot ser molt còmoda, molt blanc i negre, però ha quedat completament obsoleta en l’actualitat, i com més ens hi aferrem més trigarem a comprendre el món que ens envolta.

Als Estats Units, el Partit Demòcrata es contraposa al Partit Republicà perquè defensa en major mesura la regulació estatal en certs àmbits tant crucials com la sanitat, entre d’altres aspectes ideològics. En canvi a ningú se li acudiria titllar a Barack Obama de líder d’esquerres. Els nord-americans prefereixen emprar el debat liberalisme versus conservadorisme per contraposar la ideologia política del Partit Demòcrata i el Republicà, respectivament. Però en canvi, a Europa, ser liberal no té les mateixes connotacions que als EUA.

El liberal a Europa és aquell partidari del lliure mercat, seguint la terminologia clàssica que s’identifica amb Adam Smith (1723 – 1790) i David Ricardo (1772-1823), els màxims representants de l’escola clàssica del liberalisme econòmic. Per tant, un liberal a Europa ha de ser necessàriament de dretes, segons la Llei de Tancament. Tanmateix, eren Smith i Ricardo completament reticents a la intervenció estatal?

El mateix Smith, a la seva magna obra “La riquesa i la pobresa de les Nacions”, classifica les  obligacions del Sobirà de la República en tres: manteniment d’un exèrcit (al segle XVIII la pau al món quedava molt més lluny que ara, i institucions com la ONU i la Unió Europea no eren ni una entelèquia), el manteniment d’un sistema judicial basat en el valors del liberalisme polític, i el manteniment d’un sistema d’infraestructures estatal:

“Que el sostenir aquelles obres públiques que faciliten el comerç d’un país com són els camins reials, els ponts, els canals navegables, els ports, etc., han de necessitar diferents graus de cost i despeses segons els diferents períodes de la societat, és tant evident que no necessita demostració”. (A. Smith, “La riquesa i la pobresa de les nacions”, 1776).

En cap fragment de l’obra d’Smith es desprèn la idea que la sort de la societat s’entregarà per complet al sector privat. Tampoc hi ha cap paràgraf on l’economista escocès es posicioni a favor de monopolis privats, cartels, oligopolis, concentració de la riquesa en poques mans, hipertrofia del sistema financer, corrupció, tràfic d’influències, evasió d’impostos i altres distorsions que, malauradament, defineixen la vida econòmica actual. Alguns afirmaran que, malgrat que Smith no ho proposi clarament, de la seva teoria s’han derivat totes les maldats que flagel·len la nostra societat occidental. Res més lluny d’això.

La principal característica del liberalisme econòmic és la descentralització (que no la desregulació). La descentralització de les decisions econòmiques a mans dels individus conduirà a la societat, en el seu conjunt, a un major benestar general, ja que cada individu busca el seu propi benefici. No obstant això, tal finalitat només es pot assolir si no es produeixen distorsions al mercat, derivades de la concentració de riquesa en unes poques mans, ja siguin privades o públiques. Smith és, de fet, partidari d’un model de redistribució de riquesa radical, ja que només permet una concentració de recursos en mans de l’estat per a què aquest els destini a les tres funcions primordials esmentades, en benefici general. La resta de la riquesa, si no hi ha distorsions, repercuteix per igual a tots els individus depenent exclusivament del seu esforç, mai de la seva posició social ni dels seus avantatges patrimonials al néixer. Plantejar aquesta concepció del món en ple segle XVIII, enmig d’una societat profundament classista i dividia, governada per monarquies absolutes, més que una declaració d’intencions es pot considerar quasi una utopia.

Ni el capitalisme ni el comunisme han aconseguit aplicar amb èxit el liberalisme clàssic, ja que ambdós sistemes de producció es basen en la concentració del capital i dels mitjans de producció. L’única variant és que el capitalisme les concentra en mans privades i el comunisme en mans públiques; tanmateix, cap d’aquests resultats pot ser eficient, i l’evolució de l’economia mundial al llarg de les darreres dècades així ho ha demostrat. La teoria de les elits extractives de l’economista Kamer Daron Acemoglu explica molt més sobre les desigualtats socials actuals que dos-cents anys de crítiques al liberalisme econòmic.

No pretenc  subscriure al cent per cent la teoria d’Smith, ja que certs aspectes em semblen força discutibles (com la justificació de les colònies), però el que si vull intentar és posar-la en context, desmentint certs tòpic perillosos, com el que relaciona indistintament dreta – capitalisme –liberalisme per contraposició a esquerra – comunisme – socialisme. Aquestes relacions no només poden portar a equívocs, sinó que distorsionen en gran mesura la vida política. Tal i com he exposat abans, el capitalisme i el comunisme són sistemes de producció, no ideologies.

Una altra qüestió important és la de la justícia social, concepte que en aquests moments està completament monopolitzat per allò que en diríem esquerra. Per aquesta suposició, un liberal no pot concebre un concepte de justícia social tan èticament irrefutable com un socialdemòcrata; fet bastant curiós tenint en compte que és el liberalisme polític qui impulsà, durant la Il·lustració, pilars tan fonamentals com els Drets de l’Home, i que la llavor del dret internacional fou plantada per Jeremy Bentham (1748-1832) a finals del segle XVIII.  Uns drets que, tot sigui dit, han estat brutalment violats per governs que a priori serien titllats d’esquerres, des d’Stalin als khmer rojos.

És evident, doncs, que al debat social li urgeix un profund rentat de cara. Cal abandonar els tòpics i la demagògia que l’han caracteritzat fins al moment i afrontar sense por una discussió que inclou matisos, excepcions, vaguetats i contradiccions, però que s’acosta més a la veritat que la banal diferenciació bipartida a la qual estem sotmesos. En altres paraules: cal superar la Llei del Tancament de la Gestalt i exposar sense complexos la nostra ment a una major riquesa de conceptes i contraposicions, com l’eix individu – col·lectiu, descentralització – centralització, competència perfecta – fallades del mercat, entre d’altres.

<<¿Qué pasaría si un extraterrestre interesado en llevar la democracia a su planeta nos pregunta cómo tomamos las decisiones colectivas los terrícolas?

Le explicaríamos que para determinar a nuestros gobernantes, votamos, para aprobar leyes votamos, para decidir cómo se gasta el dinero público votamos (…)

- Supongo que para cambiar las fronteras también votáis no?

- ¡NO! ¡Las fronteras solo se pueden cambiar a bofetadas!

Ante tal revelación saldría corriendo, exclamando que somos unos bárbaros.>>

Xavier Sala-i-Martín

(Artículo publicado en La Vanguardia el 17-05-2002)

Font: Elisenda Lamana, 10/VII/2010.

Antes de desgranar algunas de las falacias más sonadas que se han afirmado entorno a una hipotética Cataluña estado, quisiera recordar que, en la actualidad, el debate que la ciudadanía catalana está llevando a cabo es simplemente sobre la posibilidad de hacer un referéndum. Es decir, lo único que la sociedad catalana está pidiendo mayoritariamente ahora mismo es la posibilidad de decidir sobre su futuro; la posibilidad de responder SÍ o NO a la independencia en el contexto democrático de un referéndum, herramienta fundamental para ejercer el derecho de autodeterminación. Éste, aunque no sea legal dentro del marco de la Constitución española, sí es legítimo, ya que se contempla en diversos tratados internacionales, como la Carta fundacional de las Naciones Unidas o el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, y es reconocido por el Tribunal de Justicia de La Haya.

Entendido este punto (que debería ser recordado más a menudo), pasemos al escenario hipotético en que, efectivamente, el resultado del referéndum es mayoritariamente SÍ.

 1.  El pueblo de Cataluña no constituye un sujeto soberano.

El gran error constitucional es igualar nación española a nación castellana, negando así cualquier otra realidad. Si fuese cierto que solo hay una nación española, es evidente que en Euskadi y en Cataluña no surgirían los debates que surgen. Si el estado español reconociera como oficiales todas las lenguas que en su territorio se hablan, y protegiera y financiara por igual todas las culturas milenarias que en su seno se desenvuelven, yo sería la primera en sentirme española. ¿Cómo saber si, efectivamente, en el estado español hay una o más naciones? Hacer un referéndum y permitir el derecho de autodeterminación serían dos soluciones legítimas, contempladas en el Derecho Internacional, aunque el estado español las prohíbe. Es lógico. ¿Os imagináis la antigua Yugoslavia o el actual estado de Israel permitiendo el derecho de autodeterminación? El derecho de autodeterminación solo se prohíbe si se sabe con certeza que permitir un referéndum supondría la secesión de una de las partes del territorio.

Sobre si el sujeto de soberanía debería de ser Cataluña o el estado español, el Derecho de libre determinación de la Carta de la ONU subscribe específicamente que quien ejerce el derecho es el pueblo que quiere decidir, no el estado o metrópolis a la que pertenece, ya que si fueses así se desvirtuaría el propio derecho. No me imagino a todos los ciudadanos serbios decidiendo sobre el futuro de Kosovo o Montenegro, a todos los ciudadanos israelíes decidiendo en nombre del pueblo palestino o a todos los ciudadanos chinos decidiendo en nombre del pueblo tibetano.

2. No tiene sentido otro estado dentro de la Unión Europea, ya que la tendencia histórica es de suprimir fronteras.

En esta frase de hecho hay dos falacias. Primera falacia: si observamos los últimos 20 años, veremos que en Europa la tendencia ha sido de desmantelar grandes estados y crear pequeños. Veamos la URSS o Europa del Este. Segunda falacia: si se cuestionan las fronteras, se cuestionan todas. Lo que no tiene sentido es impedir la secesión democrática y pacífica de un territorio, pero en cambio no pedir el desmantelamiento inmediato de todas y cada una de las fronteras de los actuales estados nación europeos, forjadas en su día a hierro y sangre. Yo supongo que todos aquellos que utilizan este argumento para negar la independencia de Cataluña son fervientes federalistas europeos, que lo primero que quieren es que las dieciochescas fronteras del estado español caigan también. En caso contrario, se estará cayendo en una grave contradicción. Por otro lado, el propio concepto de “frontera” está desfasado. Nadie en su sano juicio en Cataluña desea construir un muro de hormigón que delimite el territorio catalán. En la UE, por suerte, las fronteras han perdido ya cualquier connotación de división y enfrentamiento.  La independencia de Cataluña no supondría, pues, el impedimento de la libre circulación de personas, capitales y mercancías, aunque muchos (no en Cataluña, por supuesto) están empeñados en crear tan decimonónica imagen.

3. La independencia de Cataluña comportaría inmediatamente la salida del Euro

Los estados independientes eligen su moneda. Ésta puede ser propia o ajena. No es obligatorio que cada estado tenga su propia moneda: esto es una posibilidad, no una condición. Actualmente, en Cataluña se utiliza el Euro, y a no ser que la ciudadanía opine lo contrario, el Euro seguiría siendo sin duda la moneda de Cataluña, aún fuera de la Unión Europea. Hay estados fuera de la Unión Europea que tienen el Euro como moneda, como la Ciudad del Vaticano, Mónaco o San Marino. También hay muchos estados en América Latina y Asia que han adoptado una moneda ajena, el dólar, para sus intercambios cotidianos, importaciones y exportaciones.

4. La independencia de Cataluña comportaría inmediatamente la salida de la Unión Europea

Este es un debate abierto, y parece que ni la propia Comisión Europea tiene clara la respuesta. En todo caso, si después de la independencia Cataluña saliera temporalmente de la UE, siempre podría pedir su reingreso. Pensemos en términos de intereses:

• ¿A Cataluña le interesa seguir dentro de la UE? Es evidente que sí. De hecho, las encuestas confirman que la mayoría de ciudadanos catalanes querrían la independencia siempre y cuando no supusiera una salida permanente de la Unión Europea. Los catalanes son conscientes de los beneficios que comporta el mercado comunitario, y no contemplan un futuro fuera de las Instituciones Comunitarias.

• Y a Europa, ¿le interesa una Cataluña fuera de UE? Es evidente que no, por varias razones. En primer lugar, porque perdería un contribuyente neto. Cataluña es una región que fiscalmente aporta más a la Unión Europea que lo que recibe. También es una región que aporta más al conjunto del estado español de lo que recibe. ¿De dónde saldrían los 16.000 millones de euros que Cataluña aporta al estado español anualmente? Seguramente sería la UE quien los aportaría. Dada la actual situación de las finanzas europeas, dudo que estados como Alemania o Finlandia estén dispuestos a aportar lo que Cataluña dejaría de ingresar a España. Y, en segundo lugar, porque perdería una región que aporta el 20% del PIB al estado español y una pieza clave del Corredor Mediterráneo, que uniría Algeciras con el sud de Francia, y de ahí hacia Rotterdam y el norte de Europa. Proyecto que, por cierto, apoya la Comisión Europea, a diferencia del estado español, que preferiría el Corredor Central.

• Otra pregunta que nadie se hace es: ¿a España le interesa una Cataluña fuera de la UE? Sí, en caso que esté interesada en asumir al 100% toda la deuda española que ahora corresponde a Cataluña. Si Cataluña se independiza, España perdería el 20% del PIB. Luego, si España se negara a negociar con Cataluña o impidiera (con el derecho a veto) su entrada en la Unión Europea, Cataluña no se quedaría con la parte proporcional de deuda española que le corresponde. Así, la deuda española sobre el PIB, que ahora se acerca al 100% de su PIB, ascendería al 120% del PIB, convirtiéndose así en una de las deudas más grandes del mundo.

5. Una Cataluña independiente se empobrecería porque un elevado porcentaje de sus exportaciones dependen del mercado interior español.

Actualmente Cataluña exporta al exterior aproximadamente el 47% de sus productos, y las cifras van en aumento. Debido a la crisis, una gran cantidad de pequeñas y medianas empresas catalanas se han visto obligadas a reenfocar sus negocios hacia el exterior, fundamentalmente hacia la UE pero también hacia otros continentes. En el caso hipotético de una Cataluña estado, seguramente esta tendencia se acentuaría y Cataluña, como todos los estados pequeños, pasaría a ser una economía abierta, aunque el mercado español continuaría siendo extremadamente importante durante unos años.

Como miembro de la UE y de la Organización Mundial del Comercio, no sería lícito que el estado español impusiera aranceles a los productos catalanes. Tampoco Cataluña, que precisamente viviría del comercio y de la industria, estaría interesada en imponer barreras comerciales, cuando la tendencia histórica es precisamente la de liberalizar al máximo el comercio interterritorial.

6. Una Cataluña independiente sería sociológicamente perjudicial porque rompería familias de padre español y madre catalana

Siendo yo hija de padre aragonés y madre catalana de ascendencia alicantina y murciana, este argumento me hace mucha gracia. Y es que en Cataluña no existe la “pureza” genética. Somos muchos más los llamados “charnegos” que los catalanes de pura cepa. Y ahora tendríamos que sumar todos aquellos ciudadanos catalanes que vienen de otros continentes y que han hallado, por surte, un mejor presente y un futuro esperanzador en nuestra tierra. Sin embargo, ni el origen ni la ascendencia son parámetros que influyan en la decisión sobre la independencia. Desear un futuro mejor para los hijos y los nietos no implica querer romper con los orígenes. Además, si ya hemos afirmado que no va haber fronteras físicas ni comerciales, este debate deja de ser serio, y solo es interesante en ciertas tertulias de ciertas cadenas, o en ciertas editoriales de ciertos periódicos que viven de tergiversar la realidad catalana.

Además, yo soy de la opinión que sería favorable para una Cataluña estado el mantener el castellano como lengua cooficial, ya que es la lengua materna de mis padres y la de millones de personas que viven y trabajan en Cataluña. Los catalanes hemos vivido siglos de discriminación cultural y lingüística, por lo que no sería sensato aplicar las mismas políticas una vez dueños de nuestro destino. Al contrario. Seguramente, habría un reconocimiento especial hacia la Val d’Aran, que podría ser perfectamente reconocida como comunidad autónoma con lengua propia y oficial. Y habría una sensibilidad especial hacia toda cultura o lengua minoritaria. Desde luego, el estado catalán no se construirá desde el rencor.

7. Los jubilados de la Cataluña estado perderían automáticamente las pensiones de toda una vida de trabajo

Otra gran falacia. El sistema actual de pensiones en el estado español es el denominado sistema de reparto. Por este, las pensiones de los jubilados de hoy son pagadas por los trabajadores de hoy. No existe ningún fondo de pensiones público del que el estado español tenga la llave, con la que algunos partidos amenazan a los pobres jubilados catalanes de lanzarla al mar. Sí que hay países que siguen este sistema, como por ejemplo Singapur, donde cada individuo es responsable de su jubilación y el estado obliga a cada trabajador a abrirse un fondo de pensiones. En una hipotética Cataluña estado la proporción población activa/jubilados, vistas las tasas de paro y de actividad, sería más o menos la misma que la del conjunto del estado español.

8.  La independencia de Cataluña es una excusa para no hablar de crisis y de recortes.

No voy a juzgar desde aquí si el Presidente Mas está utilizando las demandas independentistas para su alimentar su rédito electoral. Seguramente sí; en el fondo es un político y debe mirar también para su propio interés. No obstante, sería injusto negar una demanda social de este calibre solo porque ha surgido en este contexto económico. De hecho, no ha surgido ahora, como una seta, sino que se ha ido gestando desde el mismo momento en que Cataluña perdió todos sus derechos como estado y nación, el 11 de setiembre de 1714. Sin embargo, para ser breve, solamente me centraré en las últimas décadas.

Desde la transición y la restauración de la democracia en el estado español, todos los gobiernos de Cataluña sin excepción han intentado dialogar con el estado central, buscando su complicidad en temas como la cultura y la lengua, sin éxito. Todos los gobiernos catalanes sin excepción han buscado fórmulas, dentro de la Constitución, que permitiesen un mayor autogobierno para Cataluña, así como un trato fiscal más justo, que simplemente nos permitiese desenvolvernos como economía y como sociedad. El último intento fue el Estatut del 2006, debidamente “cepillado” en el Congreso, a pesar que fue ratificado por el 90% de los diputados del Parlament y una gran mayoría de la sociedad catalana en referéndum. En estos momentos, el Estatut sigue parado, examinándose punto por punto en el Tribunal Constitucional. Y eso que fue aprobado por dos tercios de Las Cortes. Resumiendo: ni un texto aprobado casi por unanimidad en el Parlament, refrendado por la ciudadanía catalana, y aprobado por mayoría cualificada en Las Cortes, es suficientemente constitucional para según qué instituciones del estado.

Hace muchos años que los ciudadanos catalanes estamos discriminados, por ejemplo en inversión per cápita por parte del estado español, o en inversión en infraestructuras. Es lógico, pues, que las demandas independentistas se hayan acentuado en momentos de crisis, donde la desesperación se hace presente en muchos hogares. Es en estos momentos, con un 20% de pobreza, cuando los ciudadanos catalanes no entendemos por qué, a pesar de contribuir históricamente como el que más, recibimos como el que menos. Pensamos que, gestionando nuestros propios recursos y aplicándolos según nuestras preferencias y necesidades económicas y sociales, conseguiremos mayores cuotas de bienestar, y esto en el fondo es hablar de crisis y de posibles salidas de la crisis.

Arrel de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, proposen un debat obert a partir de tres articles escrits per catalans amb opinions ben divergents sobre quin ha de ser el futur del país: el politòleg Eduardo Martínez Gil, el Llicenciat en Dret i Màster en Dret Europeu Éric Plaza López i una servidora. La veritat és que és un plaer participar en aquesta iniciativa al costat de companys de tant nivell; admeto que és esperançador comprovar que, a banda del soroll que generen alguns mitjans, hi ha molta gent a l’Estat espanyol i arreu interessada en conèixer les claus del debat des del diàleg, la pluralitat i el respecte.

Muchas gracias a Yeray Macías Trinidad y a todo el equipo por pensar en mi para esta interesante propuesta!

Podeu consultar tots els articles clicant aquí:

]]> http://elisendalamana.com/2012/11/20/el-debat-sobre-la-possibilitat-duna-catalunya-independent-a-economia-en-la-nube/feed/ 0 Economía en la nube elisendalamana Image