“Com a ciutadans crítics, llegits i ben informats que som, sabem que el què hauria d’assolir un sistema de redistribució de la renda eficient no ho poden suplir vint-i-quatre hores de caritat.”

Amb el lema “Que ningú es quedi fora de joc”, TV3 engega diumenge un programa dedicat a la recaptació de donatius – de funcionament similar a La Marató, que es celebra anualment al desembre – amb l’objectiu, tant genèric com naïve, de lluitar contra la pobresa. Totes les institucions del país, àdhuc en Josep Guardiola, s’hi han avocat amb gran entusiasme, per fer del proper diumenge, dia del Senyor, la gran festa dels pobres.

Aquesta marató – a banda de tacar la marca de La Marató, que és una iniciativa lloable i que s’ha erigit durant anys com l’alternativa de qualitat a les telemaratons de certes cadenes privades estatals – pretén fonamentalment acostar a la societat catalana el problema de la pobresa, i ens anima – als suposadament “rics” – a donar quatre euros per fer-nos sentir millor i anar a dormir tots ben tranquils.

Jo entenc que per sobre de la Diagonal, al Via Veneto o les escoles de pagament on els nostres governants porten els seus fills, la pobresa pot ser quelcom més aviat abstracte, intangible. Potser ha calgut que 1 de cada 4 nens catalans fos pobre perquè certes elits s’adonessin de la problemàtica. Ara, que ens vulguin fer partícips a la major part de la ciutadania del seu recent descobriment – com si no fóssim ben conscients que existeix aquesta problemàtica, o com si no la visquéssim directament – i, a sobre, que ens demanin suport financer és, per dir-ho finament, bastant miserable.

Sortosament, com a ciutadans crítics, llegits i ben informats que som, sabem que el què hauria d’assolir un sistema de redistribució de la renda eficient no ho poden suplir vint-i-quatre hores de caritat. Engegant aquesta iniciativa el govern fa a la societat moralment responsable d’aquesta situació; fa que la pobresa sigui una qüestió de mala sort, i no el resultat d’un sistema econòmic que exclou indiscriminadament per qüestions de renda i estatus social. Ens diu – a una societat amb un 50% d’atur juvenil, per cert, i a on el mileurista és el rei – que ens apiadem d’aquells a qui la sort no ha somrigut, o que no han sabut ser prou espavilats per sumar-se al tren de l’èxit, o que simplement no hi han dedicat prou esforç ni iniciativa.

D’acord que la tasca informativa és fonamental. Ara bé: una marató per la pobresa, el concepte en sí, és tremendament conservador i immobilista. Procedeix directament de la caritat catòlica, de l’almoina. Es basa en la destrucció de l’ascensor social. Legitima la desigualtat. Etiqueta al pobre i renta la consciència del ric. I que es faci en un moment com aquest, quan deliberadament s’està llimant l’estat del benestar a marxes forçades, és d’una hipocresia tant vomitiva que dubto que pugui tenir el televisor encès més de cinc minuts.

El segle XX a Europa ha consistit en passar a mans de l’estat les polítiques de redistribució de la renda i d’inclusió social que anteriorment eren inexistents, o bé les duien a terme les pròpies famílies amb l’ajuda inefable de l’Església, sempre present on calgués a canvi d’un petit rentat de cervell. Ja havíem evidenciat, i iniciatives esperpèntiques com aquesta ho il·lustren clarament, que l’actual govern és més proper al sistema de caritat del segle XIX que al model d’estat del benestar del segle XX. Ara, que no comptin amb mi, ni amb un sol trist euro del meu sou doblement retallat, per fomentar-ho.