Article en dues parts publicat a l’ekonomicus el 15/V/2012 i el 19/V/2012

José Manuel Durão Barroso, president de la Comissió Europea, presentant les grans línies de l’estratègia Europa 2020, el març del 2010 a Brussel·les. L’aplicació de l’agenda 2020, que es centra en l’assoliment d’un creixement econòmic sostingut i sostenible per a tots els països de la UE, ha quedat aturada per la gravetat de la crisi que afecta a l’Eurozona. Font: Euroxpress.

Els vents a Europa han virat substancialment de rumb després de l’arribada a l’Elisi del socialista François Hollande, fet que posa fi al tàndem Merkozy i obliga a la cancellera alemanya a cercar solucions intermèdies si no es vol quedar aïllada. L’ortodòxia de l’austeritat – sustentada sobre el dogma de la inflació zero i l’equilibri pressupostari com a objectius macroeconòmics per excel·lència – no només no ha generat creixement sinó que de fet l’està frenant, deprimint les economies perifèriques i, conseqüentment, perjudicant les expectatives de creixement del nord. I sense creixement (ni perspectives de creixement) no només perilla l’Euro, sinó també els llocs de treball, les pensions, la sanitat i l’educació públiques i, en definitiva, el model d’estat del benestar que Europa ha construït les darreres dècades. Així doncs, estimular la moribunda economia europea és, en aquests moments, la prioritat número ú, i amb aquest objectiu els Caps d’Estat i de Govern es reuniran el proper 23 de maig a Brussel·les, en la ja coneguda com a “cimera pel creixement”.

El vell problema del creixement

Als articles que aquesta revista va dedicar al desè aniversari de la moneda única, el passat mes de febrer, ja s’argumentava per què ni el deute ni el dèficit que arrosseguen alguns països de l’Eurozona, i ni tan sols el propi Euro – actualment al punt de mira dels més apocalíptics – són els causants de la crisi d’aquesta. No s’han de confondre causes i conseqüències: la crisi de l’Eurozona no l’ha causada el deute, sinó que aquest ha estat conseqüència de la crisi econòmica. I aquesta, a la vegada, ha estat propiciada per causes estructurals amb orígens més antics que el propi Tractat de Maastricht.

Des dels anys vuitanta, la mitjana del PIB per càpita dels països de la UE-27 no només és menor, sinó que divergeix respecte a la mitjana dels països de la OCDE i dels Estats Units:

Gràfic I: Evolució comparada del PIB per càpita en dòlars, 1980-2010. Font: World Economic Outlook Database (www.imf.org).

L’economista nord-americà Barry Eichengreen, al seu treball The European Economy since 1945 (Princeton University Press, 2007), afirma rotundament el següent:

“(…) aproximadament un terç de la diferència entre el PIB per càpita de les dues economies [l’americana i l’europea, mesurada com a mitjana de la UE-15] es pot atribuir a la baixa producció per hora treballada, un altre terç al menor nombre d’hores treballat per empleat i l’altre terç a la baixa taxa d’ocupació dels països de la Unió Europea”. [Pg. 381]

Així doncs, la pèrdua de competitivitat – i, conseqüentment, l’estancament econòmic – s’ha d’atribuir a almenys tres factors: l’elevat atur estructural, la baixa taxa d’ocupació i la baixa productivitat per treballador que patreixen  la majoria d’estats europeus des de mitjans dels anys setanta. Aquests elements, juntament amb la composició del mercat laboral, estan estretament relacionats amb el cost del factor treball, una de les variables que determina directament el grau de competitivitat d’una economia.

L’agenda europea senzillament ha obviat aquests problemes els darrers anys, en pro d’altres projectes no menys importants: la integració cap a l’est i la posada en marxa d’un política monetària única, liderada pel Banc Central Europeu i plasmada en l’Euro. No obstant això, tant el disseny de la Unió Monetària, divergent al d’una zona monetària òptima, com la rigidesa del BCE, únicament centrat en la doxa antiinflacionista, no només no han resolt el problema de creixement i competitivitat a nivell europeu sinó que sembla que han amplificat les divergències entre les economies productives del nord i les especulatives del sud.

Això no implica, però, que l’Euro hagi estat un error; la moneda única no és una fi en sí mateixa sinó que és un mitjà, i com a tal ha acomplert la seva funció: reduir els costos de transacció entre els diferents estats membres de l’Eurozona i convertir-se en moneda reserva de referència (actualment és la segona, després del dòlar).

Però el fet de tenir una moneda única només té sentit si es disposa d’una política econòmica també única per fer-la funcionar. La política econòmica es recolza sempre sobre dos pilars: la política monetària i la política fiscal. No cal recordar que l’Eurozona no ha gaudit d’una política fiscal unificada, però tampoc es pot afirmar que hagi estat sustentada per una política monetària plena. El Banc Central Europeu (BCE), a diferència de la majoria de banc centrals, no es pot plantejar cap altra política que la del control de preus via la modificació del tipus d’interès de referència (vegis darrer article publicat a l’eKonomicus, sobre el funcionament del BCE).

La resposta del BCE a la crisi de l’Eurozona

L’actuació del BCE els darrers mesos ha demostrat que és molt complicat, si no impossible, acomplir objectius com el creixement econòmic sostingut i la plena ocupació sense disposar d’una política econòmica única i completa. La màxima autoritat monetària ha esgotat tots els cartutxos que li quedaven aplicant les polítiques més intervencionistes que el seu codi de conducta li permet.

• Comprar deute sobirà als mercats secundaris, fet que té per objectiu controlar els moviments especulatius que afecten a la prima de risc dels bons de les economies més vulnerables.

• Injecció de liquiditat als bancs europeus; en concret, es van injectar 489.000 M€ el desembre del 2011 i 529.500 M€ el passat mes de març en forma de bons a tres anys a un tipus d’interès molt baix. Teòricament aquesta injecció de liquiditat havia de repercutir en les petites i mitjanes empreses i als particulars, assedegats per la manca de crèdit. Els bancs, però, han dedicat aquests fons a obrir dipòsits al BCE amb una elevada rendibilitat, de forma que, paradoxalment, els diners han retornat a l’emissor. Una altra gran part dels fons s’ha dedicat a la compra de deute sobirà, també amb una rendibilitat molt superior, inferint així en una pràctica coneguda com a carry trade: demanar prestat un tipus d’interès molt baix i invertir aquests diners en bons a un tipus d’interès molt més elevat. Concretament, amb els préstecs a tres anys del BCE, obtinguts a l’1%, els bancs han comprat deute sobirà al 5-6% (cas d’Espanya i Itàlia), obtenint així com a benefici la diferència entre la rendibilitat rebuda i la rendibilitat adquirida.

Amb l’aplicació d’aquestes mesures, doncs, es pot dir que el BCE ha guanyat temps possibilitant, indirectament, que els estats amb les primes de risc més elevades col·loquessin part del seu deute i, de passada, ha permès als bancs europeus solucionar les seves necessitats de liquiditat, tot fent arbitratge mitjançant diner públic. Tot i així, en termes reals no s’ha acabat guanyant res: els particulars i les petites i mitjanes empreses, especialment dels països de la perifèria, continuen sense poder beneficiar-se del crèdit, i per tant es pot concloure que aquesta política per part del BCE no ha  solucionat, ni tan sols mitigat, el problema de la recessió i de l’atur que afecta a aquests estats.

Aquestes actuacions han suscitat crítiques, precisament pel seu curt abast. Actualment, el mateix Bundesbank – estendard de la política monetària antinflacionista des de la seva creació, el 1957 – reconeix el que molts experts ja fa temps que evidencien: en un moment econòmic més pròxim a la deflació, amb taxes d’atur molt elevades i nivells de consum al mínim, l’increment generalitzat dels preus, més que un problema, podria arribar a ser una benedicció. En la segona part de l’article s’argumentarà com.

La depreciació implícita: una solució parcial però efectiva

Una de les crítiques més generalitzades cap a l’Euro és que, d’ençà de la integració monetària, les economies europees amb més necessitat de guanyar competitivitat no han disposat de l’eina més automàtica, la devaluació competitiva, en tant que aquesta possibilitat únicament a mans del BCE.

Devaluar la moneda significa fer aquesta perdi valor nominal respecte a una moneda de referència. El concepte difereix la deprecació només perquè una devaluació la du a terme directament el Banc Central, mentre que una depreciació és simplement el fet que una moneda perdi valor. Per exemple, quan es compara l’euro i el dòlar, sempre es diu que l’euro està apreciat respecte al dòlar, i que aquest està depreciat respecte a l’euro.

Què implica una devaluació? Potencia les exportacions, en tant que els béns i serveis produïts al país esdevenen automàticament més barats que a l’estranger; paral·lelament, també encareix les importacions. Aquest punt s’ha de tenir especialment en compte, ja que els estats europeus són energèticament dependents. Devaluar la moneda d’un estat implicaria haver de pagar més per importar petroli o el gas, fet que encariria el procés productiu i aquest cost repercutiria finalment sobre el preu dels productes.

Sense la devaluació competitiva, les úniques vies a partir de les quals es pot guanyar competitivitat són les següents:

1. Reducció del costos laborals. És a dir, com que el cost d’un treballador acaba repercutint sobre el cost del producte, reduint aquest primer s’aconsegueix abaratir també el segon. D’ací els dolorosos ajustos i reformes que estan patint els ciutadans de països com Grècia, Portugal, Itàlia o Espanya. Els costos socials d’aquesta via són, doncs, increïblement alts ja que, intuïtivament, com més pobre esdevé el país més competitivitat relativa s’assoleix; és el que s’anomena devaluació interna.
2. Generar un model productiu basat en la producció de béns i serveis amb un alt valor afegit, impulsar sectors estratègics basats en l’economia del coneixement i generar capital humà altament qualificat.

Els estats que van optar pel punt 2 (Alemanya, els Països Baixos, Finlàndia, Suècia o Dinamarca), no només han aconseguit sortir de la crisis més ràpidament, sinó que la seva economia està, altra vegada, recuperant la senda del creixement. Això, però, no els ha sortit gratis. Per posar un exemple: a principis de la dècada passada l’Alemanya de Gerhard Schröeder va aplicar l’anomenada Agenda 2010, enfocada a reduir l’atur i incrementar la massa laboral activa després del xoc de la reunificació. Això s’assolí gràcies a un impopular programa de reduccions en les prestacions de salut, reestructuració laboral, retallades d’impostos i reforma del sistema de pensions que li va costar a Schröeder la reelecció el 2005.

Altres factors, com mantenir els salaris lligats a la productivitat o l’elevada  inversió en R+D, no només a gran escala sinó per part de les petites i mitjanes empreses, ha garantit que aquests països comptin amb un teixit industrial sòlid, que permet absorbir l’ocupació procedent dels sectors amb menys perspectives de creixement.

Els països de la perifèria, en canvi, al no canviar a temps el model productiu i reduir a marxes forçades la seva base industrial en pro d’altres sectors, com el de la construcció, no els ha quedat més remei que optar per la devaluació interna.

Existeix, però, una altra alternativa a la devaluació competitiva i que no requereix la sortida de l’Euro: la depreciació implícita. Si els països del bloc més competitius de l’Eurozoan assumissin uns costos del treball més elevats i permetessin un major grau d’inflació (per exemple, incrementant els salaris, l’IVA i els impostos especials), els països de la perifèria esdevindrien, automàticament, més competitius.

Es tracta d’una solució parcial però que sens dubte estimularia les economies deprimides del sud i els permetria aplicar ajustos menys severs i incisius a costa del benestar dels treballadors i dels consumidors. Una solució, però, que implicaria una major flexibilització dels criteris que actualment es decideixen des de Frankfurt.

Aquesta primera dècada d’integració monetària ens ha ensenyat que és complicat, si no impossible, acomplir fites com el creixement econòmic sostingut o la plena ocupació sense disposar d’una política econòmica completa que camini sota el paraigües d’uns objectius econòmics comuns. De la cimera del 23 de maig no només haurà de sorgir un pla d’acció que permeti a cada estat aplicar amb urgència les polítiques més adequades a la seva realitat econòmica (incloent els estímuls fiscals), sinó que s’haurà de revisar amb profunditat el paper d’institucions com el BCE, que haurà de sobrepassar les actuals funcions per tal d’incidir més directa i decisivament en una política econòmica real enfocada a recuperar el creixement perdut, tal i com ho està fent la Reserva Federal als Estats Units.