L’exercici de memòria històrica, així com el judici als culpables, són les grans assignatures pendents de l’estat espanyol, que altrament no es duran a terme mai mentre els fills i néts del franquisme segueixin ocupant càrrecs públics. Aquesta és la diferència substancial amb el què succeí a Alemanya: no hi ha hagut cap Judici de Nuremberg pels crims del franquisme.

Memorial de l'Holocaust, Berlín.

Si tenen l’ocasió de viatjar a Berlín no deixin de visitar el Memorial de l’Holocaust, ubicat no gaire lluny de la Porta de Brandenburg i precedit pel monumental – i un tant sinistre – laberint de pedra, disseny de Peter Eisenman. Allí, a través de la narració asèptica dels fets, planell a planell, descobriran què significa fer un exercici real de memòria històrica, lluny de l’edulcorat i tergiversat reformisme – estil “Cuéntame” – al qual estem, malauradament, acostumats.

El poble alemany defuig dels eufemismes i, en un acte de redempció intergeneracional sense precedents, assumeix la culpa dels actes atroços comesos pels seus pares i avis. No foren Hitler, ni tan sols els nazis, els màxims responsables del genocidi jueu i el d’altres pobles com els gitanos (als quals se’ls cita àmpliament, juntament amb tots els col·lectius que també foren perseguits i massacrats), sinó que fou el govern alemany el màxim responsable. Conseqüentment, tots i cadascun dels alemanys que van viure sota la tutela d’aquell govern – escollit, malgrat tot, democràticament – són, en major o menor mesura, responsables de l’holocaust, ja sigui perquè van prémer el gatell o perquè van mantenir el silenci, girant els ulls cap a una altra banda. El simple fet de canviar “els nazis” per “el govern alemany” denota que Alemanya no només és plenament conscient de les atrocitats ocorregudes, sinó que n’assumeix tota la responsabilitat i, en última instància, demana el simbòlic perdó.

Impensable imaginar el mateix procés a l’estat espanyol.

La transició que es dugué a terme des de l’ocàs de la dictadura no només aconseguí mantenir els poders fàctics franquistes al peu del canó durant la democràcia, sinó que avortà qualsevol procés d’assumpció de culpes i, encara menys, de judici i càstig als culpables. Els successius governs de la democràcia, doncs, no només s’han desentès completament dels actes dels seus predecessors, sinó que han demostrat una interès nul en recordar i reflexionar sobre els fets ocorreguts. L’exercici de memòria històrica, així com el judici als culpables, són les grans assignatures pendents de l’estat espanyol, que altrament no es duran a terme mai mentre els fills i néts del franquisme segueixin ocupant càrrecs públics. Aquesta és la diferència substancial amb el què succeí a Alemanya: no hi ha hagut cap Judici de Nuremberg pels crims del franquisme.

Mentre els diferents governs espanyols es neguin, doncs, a fer un exercici oficial i civilitzat de memòria i de redempció, haurem de confiar en què el sector privat desenvolupi aquesta tasca. Seran els investigadors i els historiadors, com el britànic Paul Preston (Liverpool, 1946), els qui aportaran una mica de llum a un tema que, inclús ara, sembla tabú: què va passar amb la societat civil durant els anys de la Guerra, la post-guerra i la dictadura franquista?

Preston, doctor en Història per la Universitat d’Oxford i catedràtic d’Història Contemporània espanyola, va presentar el seu darrer treball “L’holocaust espanyol: odi i extermini durant la Guerra Civil i després”(Editorial Base, Barcelona 2011)  en una conversa oberta mantinguda amb la periodista Montse Armengou – autora , entre d’altres, del documental “Els nens perduts del franquisme” (2002) -, el passat dijous 19 d’abril al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), davant d’un auditori ple a vessar i format per gent de totes les edats.

Armengou, que no dissimulà en cap moment la seva profunda admiració per Preston, destacà dues grans virtuts del nou treball de l’historiador britànic:

• La capacitat de citar totes i cadascuna de les fonts emprades, reconeixent així, oficialment, el treball titànic de centenars de petits investigadors i historiadors locals.

• El fet que es tracta del primer document de certa envergadura que analitza la violència de gènere sistemàtica duta a terme pel bàndol franquista, un tema que, segons Armengou, encara és tabú, inclús per part de les pròpies víctimes.

Preston ha emprat aproximadament uns deu anys per elaborar aquest treball i s’ha valgut – a banda de l’autèntic “exèrcit” d’historiadors locals – d’una gran quantitat de documents especialitzats en el tema (al voltant de 900 llibres, segons va esmentar).

Un dels punts més controvertits de la conversa va ser la justificació del propi títol del llibre. Preston reconegué que havia rebut crítiques, la majoria a nivell informal, per part d’alguns historiadors del que ell anomena corrent “equivalentista”, basada en aplicar el mateix tractament i valorar en igualtat de condicions els crims comesos pel bàndol franquista i el republicà.

Tanmateix, les crítiques foren més nombroses fora de l’estat espanyol, ja que alguns historiadors qüestionaren l’ús del terme holocaust, el qual sembla que ha quedat “hipotecat” pel cas del poble jueu. De fet, ja existeix una literatura molt extensa sobre la idoneïtat d’utilitzar tant els termes holocaust com genocidi, que Preston definí com un debat estèril. Ell optà per aquest títol perquè considerà que era la manera més adequada de presentar els crims duts a terme pels dos bàndols i, a la vegada, de plasmar-hi la seva indignació. En cap moment, afirma, intentà generar una comparació efectiva entre el que succeí durant la Segona Guerra Mundial. Per Preston, ambdós holocausts són incomparables, en tant que un, l’espanyol, es dugué a terme en un sol territori i repercutí sobre un sol poble, mentre que el perpetrat pel règim nazi s’executà, en la seva major part, fora de les fronteres alemanyes i involucrà a molts pobles i a molts col·lectius. Quantitativament no hi pot haver comparació, però sí qualitativament: el franquisme també buscà, de forma molt planificada i sistemàtica, l’extermini d’una sèrie d’idees basades en el progrés, com la igualtat d’oportunitats, la redistribució de la riquesa i de la terra i l’empancipació de la dona, entre d’altres.

Per Preston, la motivació principal de Franco no era la victòria militar, sinó la victòria ideològica; per aquest motiu, es dugué a terme una guerra lenta, amb l’objectiu d’assegurar que el règim no només s’apliqués des de dalt, a partir d’una nova organització del poder, sinó des de baix, des de la consciència social. A llarg termini, l’objectiu era esborra qualsevol espurna de revolució social, exterminant sistemàticament totes les idees que comportessin el qüestionament de l’estatus quo. En aquest sentit, l’historiador britànic proposà una interessant comparació entre la dreta britànica i la dreta espanyola; mentre que, històricament, aquesta primera havia intentat anar cedint al poble uns mínims, amb la intenció de seguir ostentant  el poder (un canvi lampedusià: canviar les coses per a què res canviï), els poders fàctics de la dreta espanyola (monarquia, església i exèrcit) sempre s’havien mostrat aferrissadament reticents a qualsevol tipus de concessió, ni que fos en favor d’un major grau de seguretat i benestar per a ells mateixos.

L’odi a qualsevol tipus de canvi, doncs, ja venia de lluny: es gestà durant el segle XIX, enfront  dels vents revolucionaris que venien d’Europa, i s’acabà de consolidar al llarg del primer terç del segle XX, quan nombrosos partits de tendència marxista i anarquista van sorgir i es van fer forts arreu d’Espanya. Preston cità curiosos documents, com “Orígenes de la revolución española” (1932), del teòleg reaccionari Juan Tusquets (1901-1998), que ja citava el concepte de contuberni entre jueus, maçons i comunistes per derrotar l’imperi espanyol, i que es convertí en el llibre de capçalera de Franco i Serrano Súñer. Una altra obra de tesi similar, “El enemigo, marxismo, anarquismo, masonería” (1934), de Mauricio Carlavilla, es regalava als oficials de l’exèrcit quan es graduaven.

Però quines diferències reals hi hagué entre la violència republicana i la franquista? Preston en cita tres punts fonamentals:

• Mentre la violència republicana fou, majoritàriament reactiva, la violència franquista fou planificada i responia a objectius ben clars, detallats amb anterioritat. I el motiu és que, mentre els sagnants crims perpetrats per alguns anarquistes sorgien de baix (és a dir, no estaven ordenats pel govern republicà) i van ser, a més, degudament condemnats per les autoritats republicanes, els crims del franquisme van ser ordenats des de dalt i executats de forma sistemàtica, sense cap tipus de remordiment.

• A nivell quantitatiu, la diferència és substancial: segons Preston, el nombre de víctimes republicanes – sense comptar els exiliats, perseguits i torturats – triplicà el de les franquistes.

• Un altre fet diferencial important és el tractament de les dones. A “L’holocaust espanyol” es narra el pla deliberta d’humiliació i de terror contra les dones perpetrat pel règim franquista durant i després de la Guerra, especialment contra l’anomenada “dona nova”, és a dir, la dona emancipada.

L’epíleg de la conversa es centrà en com és valorada aquesta violència avui en dia. Malauradament, la comunitat internacional en general encara valora Franco amb certa indulgència. Hom el veu com un governant autoritari (en cap cas un dictador feixista en la línia de Hitler o Mussolini), però necessari per combatre l’anarquia i l’auge del comunisme a l’estat espanyol, encara que això impliqués l’extermini de la llibertat d’expressió i dels drets civils. Com a perfecte aliat d’Eisenhower i dels successius presidents nord-americans contra el comunisme, i gràcies a la propaganda del “desarrollismo” econòmic i les bondats del règim, Franco aconseguí ser acceptat per la comunitat internacional i, inclús, tenir un paper determinant en la transició espanyola i en l’elecció del futur cap d’estat.

Obres com la de Preston, sortosament, són un pas endavant cap a la recerca d’una veritat encara incòmoda. I si no, que li preguntin al Garzón.

Enllaços relacionats:

Conversa entre Paul Preston i Montse Armengou (19/IV/2012): http://www.cccb.org/ca/video-conversa_amb_paul_preston_vo_cat-41008