Als euroescèptics els regalaria un viatge en el temps, a l’Europa del 1945 o a l’Espanya del 1975, per tal de jutjar de primera mà el canvi substancial que han protagonitzat les nostres societats gràcies a l’evolució paral·lela del mercat comú i de les institucions comunitàries.

La llum al final del túnel?

Sembla que s’obre una petita escletxa d’esperança pel que fa a la crisi que afecta a la Zona Euro. Com ha succeït repetidament al llarg de la història de la Unió Europea (UE), França i Alemanya s’han tornar a unir per donar ales a un nou projecte. Nicolas Sarkozy i Angela Merkel van anunciar ahir una sèrie de mesures que van enfocades a recuperar la confiança dels mercats internacionals vers l’euro i que es poden resumir en els següents punts:

• Establir un govern econòmic comú dins de l’Eurozona, format pels principals caps   d’estat i amb una presidència permanent de dos anys.

• Establir límits al dèficit i al deute dins les Constitucions dels Estats membres per tal de garantir l’equilibri pressupostari.

• Gravar les transaccions financeres dins de la Zona Euro, amb un impost tipus Taxa Tobin.

Aquest pla, si és aplicat, significarà més cessió de sobirania per part dels estats i assentarà els fonaments de la integració fiscal. Una política monetària única amb setze polítiques fiscals diferents ha demostrat ser un fracàs i ha generat una situació insostenible per a l’euro; era lògic, doncs, que el següent pas fos la unió econòmica completa, amb un govern comú.

Tot i que la proposta ha estat ben rebuda per la Comissió Europea, les reaccions als mitjans i a la Xarxa han anat des de l’optimisme fins a la incredulitat, passant, àdhuc, pel temor. Com és habitual en qualsevol decisió que afecta el futur d’Europa, la polèmica està servida, i l’ombra de l’escepticisme (sens dubte alimentada pel moment econòmic actual) plana sobre la proposta franco-alemanya.

De fet, ja fa anys que ser europeista no és fàcil. Com tot projecte a llarg termini que exigeix paciència i sacrifici, la construcció de la UE ha comportat èxits però també algunes decepcions.

El fracàs de l’intent de Constitució, entre el 2004 i el 2005, va posar en dubte que la Unió pogués esdevenir quelcom més que un mercat comú. Així mateix, la recent crisi econòmica ha fet aflorar sentiments que es creien enterrats, com l’enyorança per una pesseta que es podia devaluar “fàcilment” quan anaven maldades, o el fet de no haver de dependre tant directament dels dictàmens del Banc Central Europeu, ideològicament molt proper al model alemany antiinflacionista i, per tant, partidari de polítiques monetàries contractores (mantenir els tipus d’interès elevats, fet que dificulta el flux creditici, però també l’especulació i les bombolles d’actius).

Paral·lelament, la recessió generalitzada ha representat un punt d’inflexió important perquè ha enfonsat economies com Irlanda i Espanya, i ha destapat les debilitats d’alguns països que jugaven a la comptabilitat creativa, com Grècia. En altres paraules: els desequilibris entre les economies productives i les especulatives s’han fet molt més evidents.

Més Europa: per què?

Tanmateix, i com subratlla el tòpic, en tota crisi hi ha una oportunitat. Potser ara, més que mai, per afrontar la conjuntura desfavorable és el moment de ser valents, d’arriscar i de recuperar la senda del projecte comú europeu amb més ambició. Si hi ha quelcom que la crisi ha evidenciat és que, en un món tan radicalment connectat, els estats són cada vegada més vulnerables als xocs externs. Aquest fet, en el cas europeu, és encara més radical: Europa està formada, bàsicament, per petits estats acostumats a comerciar entre ells i dependents els uns dels altres.

No hi ha, en aquests moments, cap estat de la UE que sigui autosuficient, ni que mantingui una posició militar, econòmica i política prou avantatjosa com per caminar tot sol. Inclús Alemanya, l’anomenada locomotora europea, difícilment podria competir a nivell comercial amb els gegants asiàtics si les seves exportacions no disposessin d’un mercat europeu comú integrat, segur i consolidat. Així doncs, malgrat que retornar a la plena sobirania econòmica és temptador, a mitjà i llarg termini acabaríem pagant-ne les conseqüències.

Però per avançar amb seguretat cap a un nou projecte comú és indispensable mirar endarrere i valorar el camí que s’ha fet a nivell d’integració europea; un camí que molts han oblidat, degut a la manca de memòria històrica que submergeix la nostra societat en una perillosa amnèsia.

La Unió Europea, en sí mateixa, és un avenç polític sense precedents en tant que, per primera vegada a la història, es qüestionà la supremacia que els estats-nació havien mantingut des del segle XVIII. El mític discurs que Robert Schuman pronuncià el 9 de maig de 1950 posà sobre la taula una idea tan radical com és la creació d’una entitat supranacional amb potestat suficient com per guiar els destins de milions d’europeus.

Malgrat que s’acostumi a criticar la Unió pel fet que prioritza la unitat econòmica per sobre de la unitat política, no hem d’oblidar que la UE és, de facto, un pacte polític entre estats que cedeixen la seva sobirania en algunes matèries a un autoritat comuna.

Afirmar que els orígens de la Unió Europea foren purament econòmics, doncs, és un error greu. Entre el 1870 i el 1945 Alemanya havia atacat França tres vegades, i dues d’elles van desembocar en guerres mundials. El 1950, només cinc anys després del conflicte bèl·lic més mortífer de la història, Robert Schuman, Konrad Adenauer i Jean Monnet, pares fundadors de la UE (entre d’altres), estaven preocupats, obsessionats, perquè Alemanya i França no es tornessin a enfrontar mai més. Per aquest motiu se’ls va acudir que la millor manera d’assegurar una pau duradora era posar en comú els principals recursos de la indústria de guerra: el carbó i l’acer; d’aquesta manera el 1951 sorgí la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer). Des d’aleshores, hem gaudit del període de pau més longeu de la història d’Europa des de la Pax Romana, al segle I dC. Afirmar que en aquest pas sense precedents en la història no hi havia voluntat política és, doncs, contemplar la realitat de forma parcial.

Tanmateix, i malgrat que les motivacions originals foren polítiques, el cert és que el camí cap a la integració europea s’ha desenvolupat majoritàriament per la via econòmica. Les bones intencions de Schuman i els pares fundadors de la Unió van topar amb el recel dels estats, pels quals la cessió de sobirania significa perdre poder i capacitat de decidir autònomament. Fou més senzill, doncs, posar en comú el projecte econòmic, el qual era més transversal i tècnic, que no pas el polític, més emotiu i menys pràctic. L’error, d’alguna manera, fou creure que la integració econòmica portaria, irremeiablement, cap a la unió fiscal i política; és ara, al llarg de l’actual crisi, quan hem viscut amb més intensitat les conseqüències d’aquest pecat original.

No obstant això, reconèixer que ens hem equivocat de camí, o que ens hem saltat algunes etapes, no implica que haguem de renunciar al nostre objectiu. La història de la UE reuneix més èxits que fracassos.

L’impacte quotidià de la UE

Als euroescèptics els regalaria un viatge en el temps, a l’Europa del 1945 o a l’Espanya del 1975, per tal de jutjar de primera mà el canvi substancial que han protagonitzat les nostres societats gràcies a l’evolució paral·lela del mercat comú i de les institucions comunitàries. Certament, la cessió de sobirania per part dels estats, que és el què implícitament representa la UE, és més fàcil en temps de vaques grasses, quan els fons FEDER i les ajudes per al desenvolupament arribaven sense excepció a tots els racons de la nova Europa i feien convergir estats com Espanya amb al resta de països de l’aleshores UE dels 15.

En aspectes com les polítiques socials i la sensibilitat mediambiental, les directrius europees han marcat la pauta a un ritme que segurament hagués estat més lent si haguessin depès exclusivament de la voluntat dels estats. El PIRMI o renda mínima d’inserció, que està sent debatuda actualment al Parlament, fou aplicada a Catalunya el 1997 arrel d’una resolució del Parlament Europeu del 16 de setembre del 1988 de lluita contra la pobresa. Es pot afirmar que l’Estat del Benestar, tal i com l’entenem avui en dia, l’hem importat directament de l’Europa continental.

Pel que fa a polítiques d’importància estratègica, com el Corredor Mediterrani, el protagonisme de Brussel·les està sent veritablement clau. Davant la preferència del govern central espanyol, que insisteix en la travessia pels Pirineus, la lluita del lobby FERMED i dels representants polítics catalans i valencians es va dirigir a les institucions comunitàries, que són més partidàries d’una travessia Nord-Sud, des del Bàltic fins a Casablanca, passant pels eixos industrials del Rhür i del Nord d’Itàlia i enllaçant els ports més importants del sud d’Europa, entre d’ells València i Barcelona.

Respecte a les relacions internacionals, a tots ens interessa que Europa parli amb una sola veu, i que aquesta sigui ferma i clara. Si mirem a l’est, veurem una sèrie de països que, des de fa anys, estan protagonitzant un creixement econòmic vertiginós, però no només això: també són número ú en ensenyament i estan avançant a marxes forçades per assolir els nivells d’excel·lència en recerca i innovació que, actualment, ostenten els Estats Units i alguns estats europeus. És evident que, en un futur proper, per poder competir en igualtat de condicions, necessitarem polítiques més ambicioses i més recursos per dur-les a terme. En aquest sentit, la UE ha generat projectes com l’Espai Europeu de Recerca (EER), el qual va néixer l’any 2000 amb l’intenció de fer convergir les diferents polítiques de recerca i innovació dels Estats membres. Actualment, l’EER està sent una eina clau per a què els millors investigadors europeus intercanviïn experiències entre ells, fomentant així la col·laboració entre els centres de recerca més excel·lents d’Europa.

A nivell energètic, Europa és clarament una regió deficitària, en tant que el petroli i el gas s’importen de països com Rússia, Algèria i l’Orient Mitjà. Fins que les energies renovables no siguin una alternativa real – i la UE està lluitant perquè així sigui, vegi’s Europa 2020 – serà imprescindible que els estats membres actuïn en bloc i aconsegueixin diversificar les diferents fonts d’energia per tal de no dependre exclusivament d’un sol estat exportador. També és igualment clau que la UE mantingui un paper actiu a nivell de comerç internacional, promovent un comerç obert però també just i expressant-ho així a l’Organització Mundial del Comerç (OMC), institució en què la UE és membre de ple dret.

Així doncs, lluny dels tòpics que acostumen a acusar la UE d’elitista i poc propera als problemes de la ciutadania, veiem que Europa és més present a les nostres vides del què imaginem. Com molts esperàvem, l’única solució per sortir de la crisi no consistirà únicament en ser més alemanys, com afirmava recentment l’economista Josep Oliver, sinó en ser més europeus.

Desconec si Merkel i Sarkozy estan fent volar coloms i tot plegat quedarà en una bonica fotografia. Desconec si es tracta d’una jugada estratègica per tranquil·litzar els mercats que mai serà posada en pràctica. Tanmateix, no podem obviar que el simple fet de proposar aquestes reformes (i d’altres encara més revolucionàries i gens menyspreables, com la taxa Tobin) és un esdeveniment històric. Esperem, doncs, més Europa en un futur proper.

Imatge 1: Angela Merkel i Nicolas Sarkozy en la trobada que van protagonitzar ahir a París (www.ara.cat).

Imatge 2: Construint polítiques europees comunes (http://ideasoneurope.eu/)